Loading

G. Saliba: “Al Líban, el risc més gran és derivar cap a una situació dominada per l’anarquia.”

Documents

Fundació Solidària Flama [17/6/20]


Periodista i sindicalista, Ghassan Saliba Zeghondi (Líban, 1957) és una de les veus de referència a Catalunya per conèixer de primera mà la realitat del país on va néixer, el Líban. Actualment, és President de l’Associació Catalunya-Líban, del que va ser, també, un dels seus fundadors. A més de ser membre durant molts anys de l’Asociación de Corresponsales de Prensa Extranjera en España, ha ostentat diferents càrrecs dins de CCOO de Catalunya; del que avui és responsable de cohesió social i del món àrab. Amb ell conversem extensament sobre el moviment de protesta, d’una magnitud i extensió territorial sense precedents, que des de fa més de nou mesos omple els carrers i les places del país dels cedres. El seu ampli i detallat coneixement sobre la situació política passada i present del Líban, és també un històric militant de l’esquerra libanesa, ens ha permès abordar amb profunditat, les principals claus d’unes revoltes considerades per molts com una “segona volta” de les “primaveres àrabs”.


Què està passant al Líban i què explica la magnitud d’unes mobilitzacions que ja duren gairebé vuit mesos?

Per a respondre a la teva pregunta, ens hem de remuntar a l’acord de pau posterior al final de la guerra civil. Un acord, de conciliació nacional, que va ser resultat de l’entesa entre l’Aràbia Saudita, els Estats Units i Síria. L’objectiu era frustrar el canvi radical que plantejava, en aquell moment, el Moviment Nacional del Líban: l’aspiració, com a qüestió fonamental, a un Líban democràtic i laic.

En què va consistir aquest acord i com va fer possible evitar el canvi que menciones?

Es va traduir, en l’àmbit polític, en la constitució d’un govern d’unitat nacional i en un conjunt de reformes per fer possible l’acord: un nou repartiment confessional entre cristians i musulmans, que ara els igualava al 50%, o la limitació del poder del President de la República en favor d’aquest govern. Aquest procés va implicar també un repartiment dels papers de cadascú: Síria, per exemple, s’havia d’encarregar d’eliminar a l’esquerra libanesa i de limitar la seva força en la resistència contra Israel.

Aquesta ingerència internacional va limitar, d’alguna manera, l’autonomia del Líban?

Sí, perquè aquest acord va comportar el control de la política libanesa per part del règim sirià. A més, els polítics sirians encarregats d’assumir aquest paper feien de pont entre Síria i l’Aràbia Saudita. A nivell intern va fer possible la connivència entre Hezbollah, una organització xiïta, i el Primer Ministre Rafiq Hariri, de confessió sunnita, sobre la base d’un acord basat en el reconeixement mutu i el repartiment de papers. Hezbollah era reconeguda com a element principal de la resistència libanesa enfront d’Israel. Al seu torn, Hezbollah donava mans lliures a Hariri per l’acció des del govern, especialment per a gestionar la política econòmica.

“la mobilització va ser, principalment, una resposta davant les mesures que el govern volia portar a terme”

Hi ha qui afirma que els principals responsables de les polítiques econòmiques neoliberals al Líban són els sunnites.

No en són els únics responsables, també ho són la resta de les burgesies de les diferents confessions. Pensa que, l’acord que estem comentant anava també acompanyant d’una distribució del poder econòmic i, fins i tot de la corrupció. Els diferents partits confessionals, que van formar part dels successius governs d’unitat nacional, sempre han coincidit en les polítiques econòmiques, els enfrontaments entre ells es produïen per altres temes i, principalment, en relació amb com s’havia de repartir el pastís.

Protestas a Beirut (Líban). Octubre de 2019. Foto Shahen books, treball propi: Wikimedia Commons / CC BY-SA 4.0.

Això vol dir que aquests governs servien de paraigües per justificar aquest repartiment?

Efectivament, i això explica l’existència d’una classe política libanesa confessional i corrupta. Es van dedicar des del poder, a aplicar polítiques neoliberals que han contribuït, entre altres conseqüències, a la debilitació de l’economia productiva i a fomentar l’especulació en el sistema bancari i financer. Polítiques que anaven acompanyades de corrupció, això sí, respectant sempre el repartiment confessional pactat: com, per exemple, l’apropiació de les ajudes i els fons internacionals que es distribuïen entre ells; o el robatori de propietats de l’Estat. Situació que ha acabat generant un greu impacte social i econòmic en les classes populars libaneses.

Però es donava també una certa redistribució cap a aquestes classes populars?

Sí, per a guanyar-se el seu favor. Hi havia bastants diners que es repartien mitjançant un sistema clientelar i fent servir empreses privades, propietats dels diferents grups polítics, o utilitzant determinades estructures de l’Estat. Amb l’actual situació de crisi econòmica i social ja no és possible aquest joc de redistribució.

Què va canviar durant la tardor passada?

Es va produir la confluència de tota una sèrie de factors, alguns d’ells estructurals i altres de caràcter més conjuntural. Però la mobilització va ser, principalment, una resposta davant les mesures que el govern volia portar a terme. I que anunciaven una continuïtat en les polítiques que estaven, precisament, portant a l’economia libanesa a una possible fallida.

Quines són aquestes polítiques?

L’aplicació de polítiques econòmiques neoliberals. Un exemple, la política financera, que fa possible obtenir uns beneficis sobre el capital d’entre un 15% i un 20%. Això fa que sigui més rendible deixar els diners al banc que arriscar-se a invertir en un possible negoci. Aquesta situació contribueix a debilitar l’economia productiva, a afavorir l’especulació i a generar una excessiva dependència dels sistemes bancari i financer, amb el consegüent impacte greu sobre l’economia i sobre les condicions de vida de les classes populars.

Unes polítiques que expliquen també la creixent desigualtat en la societat libanesa?

Sí, perquè afavoreixen la concentració de la riquesa en unes poques mans i estan provocant pràcticament la desaparició de la classe mitjana. Una altra conseqüència és el creixent poder adquirit per part del sistema bancari i financer per oposició a la cada vegada més evident paràlisi de l’Estat.

Circumstància que contribueix a una progressiva debilitació de l’Estat.

Sí, i un dels mecanismes és la concessió, a aquest Estat, de crèdits a uns interessos molt elevats. Situació auspiciada per tots i cadascun dels governs d’unitat nacional.

Però és també una economia que depèn excessivament del sector serveis.

Més aviat una economia on el poder bancari i financer tenen massa pes i mantenen una relació molt estreta amb la classe política dirigent. Pràcticament tots els polítics libanesos són socis d’algun banc.

Això permet explicar, suposo, la decisió de limitar els diners que es poden retirar dels bancs.

De fet, actualment, hi ha un corralito no declarat, a la setmana només es poden treure uns 200 dòlars. I moltes vegades no es tracta d’estalvis sinó de salaris. Des del govern ho neguen, però una de les mesures que s’estan plantejant aplicar, suposaria que els bancs s’apropiïn d’un 30% o 40% dels diners corresponents als estalvis dels libanesos.

Això seria una mena de robatori, no?

És un robatori.

Ara mateix hi ha risc de fallida de l’economia libanesa?

És bastant problable, i una responsabilitat de la classe política confessional però també del Banc Central Libanès, que també està contribuint a fomentar l’especulació.

Aquesta crisi té molt a veure amb la situació interna, però agreujada pel context internacional?

Pot ser que també hi hagin influït les sancions i el control per part dels Estats Units sobre la banca libanesa, perquè des d’aquest país pensen que una part del capital s’està destinant a finançar a Hezbollah. Aquesta situació és possible que tingui incidència sobre el preu del dòlar. Una altra qüestió que genera debat és sobre com es pot sortir de la crisi. Per uns, la solució passa perquè el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional programin una sortida, amb les possibles conseqüències en forma de privatitzacions i altres mesures que puguin exigir. Altres, en canvi, pensen que no hem d’acceptar les condicions que imposin els organismes internacionals.

El Líban disposa de recursos propis per fer front a aquesta crisi?

Sí, però penso que el primer que hauria de tenir és un poder judicial independent, per començar a investigar a on han anat a parar tots els diners que s’han robat i que, en gran part, són a l’estranger. Una altra possible font de recursos, provindria de recuperar les propietats de l’Estat libanès que han sigut espoliades. També es podria acabar amb la corrupció que afecta moltes de les fonts d’ingressos públiques: com, per exemple, les duanes o els ports i els aeroports. I no ens podem oblidar del control dels bancs, que pretenen que la crisi la paguin aquells que tenen dipositats els seus diners.

“s’estan fent passos, alguns tenim aquesta esperança, perquè acabi esdevenint una revolució organitzada “

I suposo també potenciar el sector productiu?

També, però en aquest cas, estem parlant d’iniciatives amb incidència a mitjà i llarg termini. Es podria començar per baixar els tipus d’interès sobre el capital, el que podria contribuir a fomentar les inversions en els sectors productius. Recuperar el sector agrícola i la indústria de producció alimentaria només seria possible si Síria tornés a la normalitat. O fer inversions en infraestructures per acabar, per exemple, amb la corrupció existent en el sector elèctric i garantir el subministrament als libanesos.

Al Líban, a més, hi viuen moltes persones refugiades.

Almenys 1.500.000 persones, d’una població total de 4.500.000 habitants. Una situació que també ha contribuït a aguditzar la crisi econòmica i social en la qual es troba el país.

Nens refugiats sirians assisteixen a una classe en una aula temporal d’UNICEF en el nord del Líban. Juliol de 2014. Foto Russell Watkins: FlickreviewR 2 CC-BY-2.0.

Quina és la seva situació?

Abans de l’inici de la guerra de Síria ja hi vivien molts sirians. Treballaven, bàsicament, en els sectors de la construcció i de l’agricultura, estaven mal pagats i vivien en unes condicions laborals molt precàries. Ara, que són molts més, treballen també en l’hostaleria. Viuen en condicions infrahumanes, sense les mínimes infraestructures bàsiques i amb absència de serveis socials d’acompanyament. Suposen, sens dubte, una pressió més sobre l’economia libanesa.

Existeix la possibilitat que siguin retornades?

Hi va haver un moment en què la gent culpabilitzava a les persones refugiades de la crisi econòmica que estava patint el Líban. El cert és que, en realitat, l’Estat libanès s’ha beneficiat de les importants ajudes internacionals rebudes per atendre la situació de les persones desplaçades des de Síria. S’ha donat un canvi en aquesta percepció després de l’inici de les revoltes, perquè la reclamació de responsabilitats es concentra ara, bàsicament, en el sistema.

En resum, es produeix una situació insostenible i amb absència de perspectives de millora.

I d’avant d’aquesta realitat els libanesos van decidir sortir al carrer de manera massiva. Ho fan en un país on el deute públic ascendeix a més de 100.000 milions de dòlars i la major part d’aquest deute està en mans del sistema bancari. I on la corrupció és una pràctica generalitzada entre la classe política dirigent. L’espurna, però, va ser la intenció del govern de Saad Hariri d’apujar el preu de la benzina, el que podia suposar també l’encariment d’altres productes com, per exemple, el pa.

Hem estat comentant quins són els principals factors que permeten explicar, l’esclat social que es va produir a les places i carrers del Líban en octubre de 2019. Parlem ara sobre aquest important moviment de protesta que porta ja més de nou mesos al carrer.

Com el qualificaries?

Com un procés revolucionari en el qual, ara mateix, s’estan fent passos, alguns tenim aquesta esperança, perquè acabi esdevenint una revolució organitzada.

Això vol dir?

Fer el possible per evitar, ja que la situació sembla que a curt termini anirà a pitjor, que es puguin produir aixecaments anàrquics i violents, com atacs a botigues, bancs o supermercats, per exemple. Es tracta de dotar-se d’un instrument polític que organitzi i lideri el procés, que faci possible tenir una estratègia i així intentar no repetir el que va passar a les revoltes d’altres països àrabs. Al Líban, el risc més gran és derivar cap a una situació dominada per l’anarquia.

I, suposo, dotar-se també d’un programa polític?

Òbviament, un programa polític que faci possible estructurar una proposta alternativa per a donar resposta a la crisi. Alguns ja comencen, ara, a parlar de prendre pacíficament el poder, altres no són tan optimistes davant aquesta possibilitat; però tots coincideixen en la necessitat d’una certa organització per crear una correlació de forces que ho faci possible.

Aquest procés no podria provocar la desmobilització d’una part del moviment?

Considero que al principi, va ser positiva l’absència d’una certa direcció organitzativa -fent possible que el màxim de persones es trobessin còmodes dins del procés- però arriba un moment en què ja no es justifica continuar amb la revolta per la revolta.

Hi ha en marxa alguna iniciativa concreta?

Espero que es pugui anar avançant en la construcció d’un nou espai anomenat trobada o convergència del canvi per un Líban democràtic. En aquest espai es podria plantejar un programa polític que contempli mesures com: afavorir l’economia productiva; acabar amb la corrupció; fer possible l’existència d’un poder judicial independent; o impulsar una nova llei electoral que acabi amb el repartiment confessional i amb la circumscripció electoral única, i així afavorir la renovació de la classe política dirigent; entre altres.

Un instrument polític, dedueixo, que hauria de ser transversal i interclassista i, per tant, també on conviurien persones de diferents confessions. Això no podria suposar un risc o una debilitat, si, per exemple, les potències regionals i internacionals entren en joc, com està passant a Síria?

Jo destacaria altres possibles perills. El primer, l’augment de la repressió per part dels aparells de l’Estat, la policia i l’exercit -que al principi es mantenia al marge- són ara més contundents i n’hi ha més detencions. Un segon perill, pot provenir de les milícies armades i dels actes violents contra els manifestants. Algunes forces polítiques libaneses van voler fer-se un espai dins del moviment de protesta, amb gent organitzada, programa i objectius propis; de moment no ho han aconseguit. Però no es pot tampoc, com menciones en la teva pregunta, obviar el risc associat a les ingerències per part de les diferents potències, regionals i internacionals, que miren d’incidir en tot el que està passant.

I no podria passar que moltes de les libaneses i els libanesos, que ara comparteixen la lluita al carrer, tornessin a l’”aixopluc” sectari?

No es pot descartar que l’efecte sectari pugui tenir la seva incidència perquè la transversalitat del moviment de protesta no està encara consolidada al 100%. Però la gent al carrer està prenent cada vegada més consciència que “som els pobres” i que “ens han abandonat”. Aquesta incipient consciència de classe -que es va interioritzant de mica en mica- juntament amb la constatació de la impossibilitat de regeneració del sistema, fan que sigui una possibilitat que difícilment es podria donar. També contribueix que la situació anirà cada vegada a pitjor, provocant que el distanciament amb el sistema polític sectari vagi en augment. I no ens podem oblidar que, també, resulta important el programa i els objectius que es plantegin a la gent.

Veus possible conciliar els diferents interessos de classe en un únic programa polític?

Sí, però només seria un programa interclassista en alguns aspectes, com, per exemple, en la reivindicació d’un Líban laic o un nou estatus civil -que podria ser punt de trobada entre la gent de classe mitjana liberal i altres sectors-. Podria haver-hi certa coincidència en algun plantejament econòmic -sempre que no fossin canvis radicals- amb alguns sectors de classe mitjana perjudicats per l’aplicació de les polítiques neoliberals -petites empreses i indústries agrícoles-. Aquests sectors que podrien estar d’acord amb els objectius del procés revolucionari, en relació amb la reivindicació d’impulsar una indústria nacional. Per tot això, ara hem de parlar, més aviat, d’etapa de la revolució nacional democràtica.

“No es pot descartar que l’efecte sectari pugui tenir la seva incidència perquè la transversalitat del moviment de protesta no està encara consolidada al 100%”

Un altre dels trets que defineix a l’actual cicle mobilitzador és la seva extensió territorial, és possible conciliar reivindicacions d’abast locals amb altres a escala de país?

Sí, i et puc dir que les diferents zones del Líban estan coordinades en la trobada o convergència del canvi per un Líban democràtic. En altres moments, les mobilitzacions eren convocades només a Beirut, produint-se una participació molt dèbil de la resta del país. A més, tot està, pràcticament, centrat en la capital -la major part de les polítiques dels diferents governs, per exemple-, quedant molt marginada tota la resta. Aquesta revolta està contribuint a trencar amb aquesta dinàmica i és una situació que valoro com a molt positiva.

Al Líban s’han produït altres moments d’intenses protestes al carrer, com, per exemple, durant les “primaveres àrabs”. Què té de diferent l’actual cicle mobilitzador?

Bàsicament, que ara és més transversal, interclassista i no es concentren únicament en la capital, Beirut. Durant el 2011 la principal reivindicació va ser la reclamació d’un Líban laic, ja en 2015 les mobilitzacions se centraven en la corrupció del sistema i en la incapacitat de l’Estat de resoldre el problema de la recollida de la brossa.

També que ara als carrers es crida: “no tenim un dictador, en tenim 18”. S’està reivindicant la substitució del sistema polític confessional?

Molts libanesos han començat a veure com el sistema de repartiment confessional serveix perquè un pocs assoleixin una situació privilegiada. Els xiïtes, els sunnites o els cristians, estan veient com els seus representants polítics són directament corruptes, s’han enriquit o són còmplices amb el seu silenci. Aquesta circumstància és la que explica la transversalitat de les mobilització, la coincidència en la reclamació de la fi de l’actual sistema polític libanès.

Els joves estan participant de manera molt activa en les mobilitzacions. Potser aquestes revoltes tenen una important component de ruptura generacional?

És un altre dels elements importants que ajuden a entendre el que està passant. Els joves ja no conceben aquest sistema confessional perquè, com resulta evident, no tenen les mateixes aspiracions que altres franges d’edat. Són, per exemple, més liberals en els temes de la vida.

Sembla que les protestes s’estan organitzant al marge dels tradicionals partits de l’esquerra.

S’ha donat, per una banda, una certa renúncia, després d’un llarg debat, per part dels partits d’esquerra a la seva visualització -amagant, per exemple, les seves banderes- i participació, encara que sí que s’han implicat individualment molts dels membres d’aquestes organitzacions. Consideren que la seva presència contribueix a la desmobilització i, per tant, al fet que els moviments de protesta no siguin tan massius. Per una altra banda, l’esquerra ha vingut experimentant un procés progressiu de debilitament, principalment des de l’acord de pau posterior al final de la guerra civil.

Quina és la postura oficial del partit comunista amb relació a la revolta?

Nosaltres des del primer moment hem estat en les mobilitzacions, hem convocat als membres a participar. Considerem que s’ha de continuar amb les mobilitzacions fins que hi hagi un canvi radical en relació amb el sistema polític, econòmic i social. I sempre hem defensat que siguin les més àmplies i participatives possibles.

Tampoc estan massa actius els sindicats.

Tenen també un paper molt limitat. Durant molts anys, des dels diferents governs d’unitat nacional s’ha intentat acabar amb tot focus de resistència, per poder aplicar sense gaire oposició les polítiques econòmiques neoliberals que ens han portat a l’actual situació de crisi. Així per exemple, es van dedicar a erosionar la capacitat d’incidència de la Confederació General dels Treballadors, i van eliminar i domesticar els sectors d’esquerra dins d’aquest sindicat.

“Molts libanesos han començat a veure com el sistema de repartiment confessional serveix perquè un pocs assoleixin una situació privilegiada.”

Convertint-lo, suposo, en un sindicat controlat pel sistema.

Totalment, i per aquest motiu no està donant cap mena de resposta al que està passant al carrer. Ni tan sols ha tret un comunicat per a posicionar-se sobre les mobilitzacions. Ara es tractaria de recuperar la seva capacitat d’incidència, i crear un moviment sindical fort, potent i que formi part activa del procés revolucionari que està en marxa.

Concentració de solidaritat amb la revolta del poble libanès. Barcelona, novembre de 2019.

Un altre dels actors principals és Hezbollah, com valores el seu paper?

Hezbollah està jugant un paper absolutament ambigu i contradictori. Va demanar la dimissió de la classe política dirigent però, alhora, es va manifestar públicament partidari de la continuïtat de Saad Hariri al davant del govern. També ha tingut molta responsabilitat en la constitució del nou govern liderat per Diab Hassan. Un procés que s’ha fet com sempre, acordant i pactant un govern d’unitat nacional sobre la base d’un repartiment confessional.

Sembla que estiguin interessats, d’alguna manera, en el manteniment de l’statu quo.

En cert sentit, sí. La qüestió és fins a quin punt podran mantenir aquest posicionament perquè la seva base social, que és la més pobra del Líban, està present en les mobilitzacions. També perquè la crisi econòmica i social està debilitant a les classes populars que són una part important de la resistència davant l’Estat d’Israel. Una altra contradicció, resulta d’acceptar les condicions imposades pel Banc Mundial i al mateix temps invocar l’alliberament de l’Orient Mitjà dels americans.

Quina és la vostra posició, com a Partit Comunista?

Per a nosaltres, tots els partits que han participat en els successius governs, són responsables de l’actual crisi. També Hezbollah perquè sempre ha estat present en la política libanesa, encara que no hagi format part directament de cap d’aquests governs. Però, per una altra banda, no volem que es debiliti la resistència en enfront de l’Estat d’Israel. Dit això, les nostres diferències es concreten en dos aspectes principals: primer, els critiquem per haver-hi sectoritzat la resistència; i segon, per haver-se centrat en l’alliberament nacional, oblidant-se d’incidir en la millora de les condicions de vida de la gent.

Les potències regionals i internacionals estan incidint en el que està passant al Líban?

Sí, cadascun dels dos blocs enfrontats a l’Orient Mitjà -per un costat els Estats Units, Aràbia Saudita, Israel i els països del Golf i per l’altre l’Iran, Síria i Rússia- tenen la seva representació dins de la política libanesa perquè volen exercir la seva influència. I mantenen, evidentment, diferents posicionaments sobre les revoltes, malgrat que se sap que, d’alguna manera o altra, hi ha contactes i s’estan produint negociacions. Un dels resultats, la conformació del nou govern liderat per Diab Hassan.

Això vol dir que no els interessa un canvi en el Líban?

El que volen és que es mantingui l’statu quo. Una de les raons, és que al Líban s’ha descobert una bossa de gas natural de les més importants del món. I s’estan repartint la seva explotació entre diferents empreses d’aquestes potències.

Aquesta situació podria beneficiar al procés revolucionari? Per poder assegurar un cert equilibri, es podrien fer algunes concessions que no impliquin un canvi de sistema.

Aquesta és una anàlisi bastant lògica, però la classe política libanesa no posseeix aquesta qualitat. No entendria mai un plantejament tan pragmàtic com aquest.

La por a una nova guerra civil influeix, d’alguna manera, en tot el que està passant?

En realitat, es tracta d’un argument que fa servir la classe política confessional amb l’objectiu de desmobilitzar, fent servir com a excusa la possibilitat d’una confrontació civil.

“Hezbollah està jugant un paper absolutament ambigu i contradictori”

I amb aquesta estratègia, dedueixo, invocar el fantasma d’un possible enfrontament sectari.

Durant les revoltes, fins a un cert punt, van intentar que es visualitzés el risc de caure en una. Un indici van ser els atacs de les milícies d’alguns dels partits confessionals, sobretot d’Amal, contra la gent que es mobilitzava al carrer. I triant llocs, efectivament, on es podia haver donat una confrontació amb els cristians.

Aquests atacs no van, però, aconseguir el seu objectiu?

No, entre altres qüestions, perquè la resposta de la gent mobilitzada no ho va fer possible. En aquest sentit, el paper de les dones va ser fonamental. Sempre que es va produir un atac, van sortir dones de diferents confessions manifestant-se amb l’objectiu de rebaixar les tensions i preservar la unitat al carrer.

Dones manifestants que formen una línia entre la policia antidisturbis i els manifestants a Riad el Solh, Beirut. Novembre de 2019. Foto Nadim Kobeissi, treball propi: Wikimedia Commons / CC BY-SA 4.0.

A part del que menciones, quina està sent la participació de les libaneses en les revoltes?

Està sent una participació molt activa i significativa, però les dones ja havien estat participant, des de fa molts anys, en les mobilitzacions.

El procés revolucionari engegat, contribuirà a canviar la seva situació?

Segurament, després del 17 d’octubre donarà una ruptura, a tots els nivells, amb el context precedent. I això, també en relació amb la situació i el paper de les dones. Les revoltes són un mirall del desenvolupament de la societat libanesa i, per tant, són l’oportunitat per assolir molts dels canvis que ja hi són presents: per exemple, hi ha cada vegada més dones que treballen.

En concret, què es reivindica envers les dones?

Per exemple, el moviment de protesta ha assolit com una de les seves reivindicacions l’erradicació de la multiplicitat d’Estatus Personals que afecten les dones. Un sistema confessional que provoca que no només hi hagi diferències entre sexes sinó també entre dones. Un total de 18 legislacions, una per confessió, que fan: que pateixin diferents situacions de violació dels seus drets; discriminacions entre elles en diversos aspectes de la vida diària com l’herència, el treball o el matrimoni, entre altres.

Parlaríem de fracàs si el moviment no s’assoleix acabar per complet amb l’actual sistema polític i econòmic?

Penso que, possiblement no aconseguirem un canvi dràstic, però si una cadena progressiva i continua de canvis. I, de moment, el més important és mantenir la mobilització al carrer per, entre altres coses, no perdre la inèrcia engegada. I encara que siguem menys, seguir: la gent organitzada al carrer fa possible que altra es vagi sumant.

La classe política dirigent se sent interpel·lada pel que passa al carrer?

Es detecta un canvi en les manifestacions en públic. Ara ningú nega que les reivindicacions són justes, fins i tot alguns afirmen que també són el carrer i es fan seves aquestes reivindicacions. Tampoc ningú parla en termes de repartiment confessional. Però la gent ja no els hi creu, no té confiança en aquesta classe política.

Una de les respostes a les mobilitzacions al carrer ha sigut la dimissió del govern encapçalat per Saad Hariri. És la solució a la crisi la renovació del govern?

No, en absolut, perquè, primer, s’ha constituït com la resta de governs precedents. I, segon, perquè la primera mesura que va anunciar que aplicaria, una vegada obtinguda la confiança, va ser continuar amb el pressupost aprovat pel govern sortint. Fet que ha posat en evidència que no s’està apostant per un canvi, sinó per una continuïtat en el pla econòmic.

I quina és la vostra posició?

Des del Partit Comunista hem dit, des del primer moment, que no tenim confiança en aquest govern i que les mobilitzacions han de continuar.

És un govern que pot perdurar?

Realment, no ho crec.

És el govern de Hezbollah?

Molts mitjans ho diuen però jo penso que no. Penso, més aviat, que és un govern d’equilibri entre els dos blocs de potències, regionals i internacionals, enfrontats a l’Orient Mitjà. I com et deia abans és un govern marcat per la continuïtat.

Pot acabar reprimint el govern durament les mobilitzacions com en altres contextos?

Sí, podria ser, encara que seria radicalitzar més la situació i portar-les a un enfrontament més dur.

Les darreres protestes a la regió s’estan produint, en la seva majoria, en països que es van resistir als aixecaments de l’any 2011. Estem davant d’un segon cicle de mobilitzacions?

Penso que sí que hi ha connexió. Nosaltres sempre hem considerat que les diferents revoltes als països àrabs formen part d’un mateix procés revolucionari.

“Nosaltres sempre hem considerat que les diferents revoltes als països àrabs formen part d’un mateix procés revolucionari”

Però en Egipte, per exemple, ara mateix governa Abdelfatah Al-Sisi.

Considero que a l’Egipte el procés no s’ha aturat, perquè malgrat que la repressió està sent molt dura encara hi ha gent que surt al carrer. A Tunísia tampoc podem dir que estigui tancant del tot, malgrat que s’han produït importants canvis. Estem davant d’un procés revolucionari amb moments on es retrocedeix i altres on s’avança. I encara que a vegades s’imposa la contrarevolució, la batalla continua.

Són comparables les situacions a Sudan, Iraq, el Líban o Algèria?

Al Líban i a l’Iraq es donen situacions semblants en alguns aspectes: hi ha una divisió confessional del poder, els dos països estan patint una important crisi econòmica, la gent està farta perquè la pobresa és cada vegada més gran i s’estan també produint ingerències des de l’estranger. Els moviments de protesta rebutgen la intervenció de les potències regionals i internacionals i no volen a la seva classe dirigent.

El punt diferencial és la repressió, no?

Sí, clarament, perquè a Iraq hi ha molts morts. Principalment, perquè acaba de sortir d’una guerra i les milícies armades tenen molta presència. Al Líban, en canvi, ja fa molts anys que va acabar la guerra i oficialment l’únic partit que té armes és Hezbollah.

Ens deixem Algèria i Sudan.

A Sudan es dóna un paper molt més important dels Emirats i d’Aràbia Saudita en suport a la Junta Militar. Els factors internacionals estan molt presents també en Algèria. Aquí França té molta incidència perquè l’interessa que continuï, directa o indirectament, el poder militar.

Destrucció de negocis en el centre de Beirut després de les noves protestes al Líban. Juny de 2010. Foto Freimut Bahlo, treball propi: Wikimedia Commons / CC BY-SA 4.0.

Quina ha estat la situació al Líban arrel de l’esclat de la crisi del coronavirus?

Principalment, s’ha agreujat la situació econòmica i social en la qual es troba el país. Arran del confinament que es va decretar -i que continuarà fins al dia 1 de juliol- han tancat un 60% de les empreses, i això vol dir que una part molt important de la classe treballadora no està cobrant el seu salari. Continua l’ofensiva des del poder, especialment des de sector bancari. La situació de corralito encobert no ha canviat. La lliura ha continuat amb el seu procés de devaluació, fins al punt que un dòlar equival, ara mateix, a 7.000 lliures libaneses. Per una l’altra banda, la debilitat de la sanitat pública a causa de les polítiques neoliberals, aplicades pels diferents governs d’unitat nacional, ha dificultat la gestió de l’emergència sanitària.

Què ha significat per al moviment de protesta el desenvolupament de la pandèmia?

Durant la major part del confinament s’ha produït una reducció del nombre de les convocatòries de mobilització i de la seva magnitud. L’excepció va ser l’u de maig. Un altre factor que explica aquesta situació de desmobilització, és la decisió d’una part del moviment de concedir una mena de treva al govern de Diab Hassan -cent dies de gràcia-, per a veure si impulsava algunes mesures de canvi; però això no ha succeït. Una de les iniciatives que si ha promogut, ha sigut una reunió amb el Banc Mundial per demanar un crèdit.

Quin ha sigut el paper de la classe política dirigent?

Com et deia, el nou govern no ha promogut cap iniciativa que es pugui traduir en algun tipus de canvi. La classe política, estigui al govern o no, s’ha dedicat a promoure un clima de tensió confessional, alertant, entre altres coses, sobre la possibilitat d’una nova guerra civil. Aquesta estratègia, de moment, no està funcionant.

“El moviment de protesta continua treballant, malgrat la crisi del coronavirus, per crear una correlació de forces suficient per impulsar una alternativa”

Quina és la situació actual, després de superats els moments més crítics de la pandèmia? S’ha tornat al clima de protesta previ?

Et puc dir que el Líban ha reprès la normalitat sense que s’hagi decretat la fi del confinament. Molts han regressat als seus llocs de feina perquè no es poden permetre estar sense cobrar, pensa que no hi ha ajudes com passa a Espanya. En relació amb la mobilització al carrer, s’han tornat, recentment, a produir protestes massives a causa de l’ensorrament de la libra i la continuïtat de determinades pràctiques per part del poder alimenta la indignació. La dinàmica està sent la mateixa, arreu del país, que abans de la crisi del coronavirus. Ara es treballa en un programa de govern alternatiu, dins de l’espai de la convergència del canvi per un Líban democràtic, i s’està consolidant la idea de la presa del poder.

Canviarà la situació viscuda la dinàmica iniciada la passada tardor?

Realment, no. El moviment de protesta continua treballant, malgrat la crisi del coronavirus, per crear una correlació de forces suficient per impulsar una alternativa i intentar assaltar el poder.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *