Loading

Moustapha Akkad, entre els suburbis de Haddonfield i els deserts de Llevant

Destacat

Alberto García Ballesteros. Fundació Solidària Flama [Març de 2022]

Vull aprofitar l’estrena en sales comercials de Halloween Kills, l’última entrega de la famosa saga de terror Halloween, creada per John Carpenter fa més de 40 anys, per presentar l’altra figura fonamental d’aquell projecte cinematogràfic: Moustapha Akkad.

Aquest cineasta sirioamericà, productor de tota la saga de Halloween i referent dins el cinema de terror, si bé va triomfar en la indústria portant a la gran pantalla la violència extrema de l’assassí Michael Myers, no va deixar mai d’intentar crear espais d’entesa entre Occident i l’islam. Per desgràcia, el seu últim gran projecte fílmic sobre l’islam va quedar definitivament cancel·lat quan, el 2005, un atemptat d’Al-Qaeda va posar fi a la seva vida i a la de la seva filla Rima en un hotel de Jordània.

Moustapha Akkad no va deixar mai d’intentar crear espais d’entesa entre Occident i l’islam.

Va néixer a la ciutat d’Alep, al nord de Síria, el 1930, durant el mandat francès, en una família de la classe alta. Moustapha va assistir a l’Aleppo American College. Gràcies a la feina del seu pare com a agent duaner, Moustapha va aconseguir viatjar als Estats Units per estudiar cinema a la UCLA. En completar la seva formació, va tenir en Sam Peckinpah el seu primer gran mentor. El llegendari director el va contractar com a consultor per a un projecte cinematogràfic sobre la guerra d’Algèria. La pel·lícula finalment no es va rodar, però Peckinpah el va animar a continuar desenvolupant la seva carrera, i Akkad va seguir creixent treballant com a productor a la CBS.

Va tenir en Sam Peckinpah el seu primer gran mentor. […] El gran referent cinematogràfic d’Akkad era David Lean.

El gran referent cinematogràfic d’Akkad era David Lean, i sempre va tenir clar que el cinema que volia dirigir havia de tenir les mateixes característiques èpiques que el del director britànic. Així que, a finals dels seixanta, Akkad es va embarcar en la seva primer pel·lícula com a director i productor. A diferència de qualsevol altre cineasta, Akkad va començar amb un projecte tan gran i tan ambiciós que no va poder ser abordat a Hollywood: una pel·lícula sobre el profeta Mahoma. Akkad va contractar el guionista i escriptor Harry Craig, autor de guions de grans coproduccions bèl·liques internacionals com Waterloo (1970) i Anzio (1968), perquè escrivís un guió que pogués acostar la història del profeta a Occident i, alhora, complaure els espectadors del món musulmà. A causa de la iconoclàstia islàmica, es va optar per explicar la història a través de l’oncle i del fill adoptiu del profeta, de manera que les aparicions de Mahoma s’esdevinguessin sempre fora de càmera. Akkad va cercar que acadèmics i ulemes del Líban, l’Aràbia Saudita i Egipte aprovessin el guió. Va aconseguir el suport necessari, no sense guanyar-se molts detractors, que veien qualsevol pel·lícula sobre el profeta com una blasfèmia.

En congruència amb les seves ambicions, Akkad es va assegurar un pressupost de 10 milions de dòlars i es va envoltar d’un equip de primera; Anthony Queen, en el paper de l’oncle de Mahoma; Jack Hildyard, com a director de fotografia, i Maurice Jarre, com a compositor de la banda sonora. No resulta gens estrany que tots fossin freqüents col·laboradors de David Lean, ni que les impressionants panoràmiques del desert que buscava Akkad recordessin les de Lawrence d’Aràbia, però sí que va sorprendre la seva decisió fèrria de rodar la pel·lícula per partida doble, amb els actors principals de llengua anglesa per a la versió en anglès i amb els actors principals àrabs per a la versió àrab, ja que considerava que el doblatge no faria justícia a la història.

Les discrepàncies teològiques i les inclemències meteorològiques van impossibilitar el rodatge a l’Aràbia Saudita i, posteriorment, van entorpir-lo al Marroc, però el projecte finalment va poder tirar endavant a Líbia, amb el suport del govern de Gaddafi. Als entrebancs amb què va topar en el món islàmic s’hi van sumar les reticències d’Occident per la col·laboració amb el règim de Gaddafi, que a poc a poc es convertia en enemic. La pel·lícula va afrontar molts altres obstacles, en bona part a causa de la desinformació. Els rumors que Charlton Heston, Peter O’Toole o el mateix Anthony Queen interpretaven Mahoma en la pel·lícula van provocar onades d’indignació i fins i tot un desafiament armat per part d’una escissió del grup afroamericà Nació de l’Islam, que va condicionar fortament l’estrena del metratge, la qual es va limitar a les sales nord-americanes. Altres amenaces de mort van forçar Akkad a canviar el títol de la pel·lícula pocs dies abans de l’estrena a Londres: originalment titulada Mahoma, el missatge de Déu, va passar a dir-se El missatge.

Altres amenaces de mort van forçar Akkad a canviar el títol de la pel·lícula pocs dies abans de l’estrena a Londres: originalment titulada Mahoma, el missatge de Déu, va passar a dir-se El missatge.

Malgrat tot, la pel·lícula es va poder estrenar el 1976, i fins i tot va ser nominada als Oscars per la fantàstica banda sonora de Maurice Jarre. En el món àrab, amb un tall de més durada, el film va ser censurat en alguns països, com l’Aràbia Saudita, però va ser ben rebut pels espectadors de tota la regió, i fins i tot actualment se’n pot veure un remake amb fons qatarians.

Després d’aquesta odissea, malgrat totes les dificultats i que la pel·lícula no va ser l’èxit esperat, Moustapha Akkad continua resolt a donar a conèixer la seva cultura i la seva fe a través de la gran pantalla. És en aquest moment que es creua en el seu camí un jove John Carpenter, conegut en aquella època com un dels directors més rendibles del cinema independent. Tot i que semblava que estiguessin als antípodes creatius, Akkad, amb molt bon criteri, va entendre que havia d’apostar per noves propostes cinematogràfiques a fi de compaginar-les amb els seus projectes èpics i religiosos més personals, que tenien un cost molt elevat i poca recaptació a taquilla. Es van embarcar plegats en la producció d’una pel·lícula de terror de baix pressupost (300.000 dòlars) sobre un assassí en sèrie emmascarat, Michael Myers. Halloween (1978) es convertiria en l’arquetip de pel·lícula slasher i dominaria la taquilla als anys vuitanta —va recaptar 70 milions de dòlars a tot el món.

Moustapha Akkad continua resolt a donar a conèixer la seva cultura i la seva fe a través de la gran pantalla

El reconeixement i l’estabilitat que li va donar aquest projecte li van permetre llançar-se de ple a la seva segona pel·lícula com a director, El lleó del desert (1980). En aquest metratge Akkad torna al cinema èpic hereu de Lean enaltint figures que lluiten contra la injustícia en el món islàmic. La bona entesa amb el govern libi en la pel·lícula anterior va obrir la porta a aquest nou projecte, de 35 milions de dòlars, que van ser sufragats, en bona part, pel mateix Gaddafi. Es tracta d’una pel·lícula sobre Omar Al-Mukhtar, l’humil professor que es va convertir en líder de la resistència a Cirenaica contra el colonialisme italià durant les primeres dècades del segle XX. Anthony Queen es va tornar a posar a les ordres d’Akkad per interpretar el líder rebel, i Maurice Jarre i Jack Hildyard, entre d’altres, també van repetir col·laboració. La pel·lícula va ser un clar pas endavant per a Akkad com a director, ja que va aconseguir narrar una història amb aires hollywoodencs i des del punt de vista dels colonitzats, sense haver de preocupar-se per les diatribes teològiques ni per les dificultats pressupostàries lligades als interessos dels estudis de Hollywood i dels diferents governs de la regió. El lleó del desert és un film més polit que l’anterior i genuïnament entretingut. La pel·lícula peca de la demagògia i la grandiloqüència pròpies del règim de Gaddafi, però va ser ben acollida pels crítics i —el que és més interessant— va ser censurada pel govern italià, incapaç d’enfrontar-se a una producció d’aquest calibre, que posava en evidència un exèrcit italià marcat pel feixisme colonial. Aquest nou projecte va fracassar estrepitosament a la taquilla, cosa que, d’altra banda, no devia sorprendre gaire Akkad, ja que El lleó del desert va veure la llum en l’era més bel·ligerant del règim de Gaddafi contra el de Reagan/Thatcher. La pel·lícula no va recuperar ni la meitat del pressupost.

El lleó del desert (1980). En aquest metratge Akkad torna al cinema èpic hereu de Lean enaltint figures que lluiten contra la injustícia en el món islàmic.

Alhora que l’aposta d’Akkad per dirigir pel·lícules ressaltant la història del món islàmic amb un llenguatge fàcil d’entendre per al públic occidental passava relativament inadvertida, l’assassí Michael Myers continuava sent el centre d’atenció de les noves generacions. Moustapha Akkad deixaria de banda la seva carrera com a director i se centraria a desenvolupar la saga de Halloween durant els següents 20 anys.

Amb el canvi de mil·lenni, un tercer gran projecte cinematogràfic va començar a materialitzar-se per a Akkad. Després de l’11 de Setembre, la guerra contra el terrorisme impulsada pels Estats Units va ampliar la bretxa existent entre el món islàmic i Occident. En aquest context, Akkad, musulmà, nord-americà i sirià, va considerar oportú recordar una altra època històrica marcada per l’enemistat entre cristians i musulmans: la de les croades. Com en les obres anteriors, la seva intenció era abordar els fets des de la perspectiva islàmica. Fidel com sempre a la tradició del cinema èpic del Hollywood clàssic, Akkad va tornar a narrar la vida d’un líder carismàtic en defensa de la seva terra, en aquest cas, la vida de ni més ni menys que Saladí, l’heroi kurd que va encapçalar la campanya militar contra els croats a Llevant.

Aquest gran projecte, que va arribar a comptar amb Sean Connery en el paper de Saladí, es va desplomar el 9 de novembre de 2005, quan una sèrie d’atacs suïcides coordinats per la branca iraquiana d’Al-Qaeda va segar la vida de 60 persones en diferents hotels d’Amman, Jordània. Entre les víctimes hi havia Moustapha Akkad i la seva filla Rima Akkad, que eren a la regió per assistir a un casament.

Un home que va marcar el camí per a molts joves cineastes àrabs i que sempre va intentar enfortir els vincles entre el món islàmic i Occident

Moustapha Akkad no era l’objectiu de l’atac. L’Al-Qaeda iraquià va reivindicar l’atac com un cop contra els israelians i els nord-americans, si bé el cert és que la majoria de les víctimes —com sol passar— van ser musulmanes i nascudes a l’Orient Mitjà. Així es va acabar, de forma abrupta, la carrera de Moustapha Akkad, l’home que va aterrir moltes generacions de joves que, segons va explicar ell mateix, orgullós, al periodista Firas Al-Atraqtchi, anaven a veure les seves pel·lícules, en part, per abraçar-se a la parella. Un home que va marcar el camí per a molts joves cineastes àrabs i que sempre va intentar enfortir els vincles entre el món islàmic i Occident, però que va acabar sent víctima d’una violència més salvatge que la del mateix Michael Myers.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *