Joan Cabasés Vega. Beirut [21/7/2025]
“Israel té por que l’Iran s’integri a la regió. Prefereix un Iran afeblit, aïllat i incapaç de llançar cap ofensiva contra Israel”
“Els iranians no tenen un sentiment anti-israelià. Veuen Israel com un país implicat en guerres llunyanes”
El juny, quan l’Iran i els EUA negociaven un nou acord nuclear que limités l’enriquiment d’urani iranià, Israel va sorprendre amb una ofensiva colossal contra el gegant persa. Durant 12 dies, la metralla israeliana va comportar la mort de mil iranians, molts d’ells civils. Teheran va colar alguns míssils a través de les defenses aèries israelianes, provocant desenes de morts i imatges de destrucció poc habituals a territori israelià.
El conflicte, que Israel havia iniciat alegant que l’Iran es trobava a prop de la bomba atòmica, va arribar després de 22 mesos de guerra a la regió. Les hostilitats es concentren a Gaza, on experts consideren que les tropes israelianes hi estan cometent un genocidi, però la guerra regional ha tingut conseqüències nefastes per Teheran. L’Eix de la Resistència, la xarxa d’actors hostils cap a Israel que l’Iran patrocina a diferents països de l’Orient Mitjà, ha quedat tocat de mort. Hamas lluita per sobreviure a Gaza, Hezbol·là ha quedat decapitat al Líban i el règim sirià de Baixar al-Àsad ha caigut. Només els hutis segueixen atacant Israel des del Iemen.
Ara, la República Islàmica es troba arraconada mentre els iranians no tenen cap interès en entrar en guerra amb Israel.
La guerra a Gaza i al Líban havia començat l’octubre de 2023, incloent-hi aliats iranians. Però en termes generals, l’Iran havia aconseguit mantenir-se’n al marge, almenys de manera directa. Pels iranians, va ser una sorpresa veure’s de sobte implicats en el conflicte el mes passat?
No podia ser-ho. L’Iran havia intentat mantenir-se’n al marge. Però l’any passat, l’Iran i Israel van intercanviar foc dos cops, a l’abril i a l’octubre. Així que ja hi havia hagut hostilitats. I l’Iran s’havia identificat molt amb l’Eix de la Resistència [nom que rep l’aliança de proxies hostils amb Israel]. A més, Teheran tenia el seu programa nuclear, que sabia que era una preocupació per a Donald Trump. I Trump manté una relació estreta amb Israel.
Els atacs d’Israel van sorprendre; van ser en plena negociació per a un acord nuclear amb els EUA
El que sí que va sorprendre és que els atacs arribessin enmig de les negociacions entre l’Iran i Trump [per un acord nuclear amb els EUA]. Podia esperar-se que l’atac arribés pel fracàs de les negociacions. Però que passés enmig de les converses va ser un factor sorpresa que va permetre a Israel provocar part dels danys que va causar.
La gent a l’Iran creu que la guerra amb Israel podria reprendre’s en qualsevol moment?
Tenen aquesta por. Avui mateix parlava amb algú a Teheran i m’ho expressava. Les negociacions [amb els EUA] encara no s’han reprès. L’Iran insisteix en el seu dret a enriquir urani i el perill del seu programa nuclear no ha desaparegut del tot. Però aquest tema està fora del seu control, així que la majoria d’iranians no pot fer res més que esperar amb inquietud.
Per què Israel vol evitar un acord entre els EUA i l’Iran?
Temen que l’Iran mantingui capacitats nuclears fins i tot després d’un acord. Unes capacitats que pugui utilitzar per desenvolupar armes nuclears. Israel també té por que l’Iran s’integri a la regió. Prefereixen un Iran afeblit, aïllat i incapaç de llançar cap ofensiva contra Israel.
Israel i Netanyahu tenen la temptació de seguir colpejant l’Iran per sempre, mantenint-lo dividit i convertint-lo en un estat fallit, abans que veure’l signant un acord amb Trump i millorant la seva posició.
Acabada la guerra, el Líder Suprem, Ali Khamenei, va afirmar que els EUA havien hagut d’intervenir “per evitar que el règim sionista fos destruït”. El govern ha tret rèdit polític d’aquesta guerra?
No. Les persones que eren contraries al règim ho segueixen sent. Crítics com Mostafa Tajzadeh, exviceministre d’Interior, o Mir Hossein Mousavi, ex-primer ministre, segueixen reclamant una transició democràtica, eleccions i un canvi constitucional.
Les polítiques de Khamenei han fracassat, i això explica per què ha estat amagat en un búnquer tot un mes. Ell havia promès que l’Iran no entraria mai en guerra. L’arribada del conflicte a l’Iran li ha fet perdre prestigi i respecte.
Ara bé, hi ha alguns punts positius pel règim. En primer lloc, va poder evitar un col·lapse social i econòmic. El president Masoud Pesashkian i els seus ministres se senten satisfets amb això. Van ser només 12 dies, sí, però van saber mantenir el control de la situació. També van poder contraatacar a Israel. No de manera decisiva ni amb la força amb què Israel va colpejar l’Iran. Però van causar danys que els líders israelians no esperaven.
I el més important: una part de l’oposició iraniana, que s’havia mostrat esperançada amb els atacs israelians i que fins i tot els havien demanat, ha quedat en ridícul a nivell polític i ètic. Van fer suport a uns atacs que van acabar matant centenars d’iranians, i ha quedat clar que a Israel no li importa la vida dels civils iranians. Gent com Reza Pahlavi [príncep hereu de l’antiga dinastia dels Xa, ara l’exili], que hi feien suport, es troben ara en una posició difícil.
Aquesta part de l’oposició havia augurat que els iranians s’aixecarien i derrocarien el règim. Pahlavi va fer-hi diverses crides. Però no hi va haver ni la més mínima protesta. Una gran part de l’oposició iraniana ha demostrat no tenir una teoria realista pel canvi. Els atacs israelians i nord-americans no han portat els efectes que esperaven.
Part de l’oposició de l’Iran, que demanava atacs israelians, ha quedat en ridícul a nivell polític i ètic
Netanyahu ha construït una carrera política a partir de la suposada amenaça que l’Iran suposa per a l’existència d’Israel. En termes generals, els iranians tenen un sentiment antiisraelià?
En general, els iranians no tenen un sentiment antiisraelià. Veuen Israel com un país implicat en guerres llunyanes que a ells no els afecten directament. Estan enfadats amb el seu propi govern per haver-los implicat en aquests conflictes en els què no tenen cap interès en participar.
És probable que la guerra hagi incrementat aquest sentiment. Gent que abans no tenien gaire interès en Israel ni en el conflicte a Palestina està ara enfadada. Però no crec que sigui un sentiment permanent ni amb una base ideològica sòlida.
L’Iran ha tingut com a aliats grups armats a diversos països de la regió dins l’Eix de la Resistència. Com creus que el govern iranià interpreta l’afebliment o la desaparició d’alguns d’aquests aliats en els darrers mesos?
Crec que l’Eix de la Resistència ha mort. Els assessors de seguretat més lúcids dins de les autoritats iranines veuen que cal una política diferent. Per a ells, l’Eix no era només una ideologia, sinó una doctrina militar. Era el que anomenaven “una defensa avançada”, i ara consideren que aquest concepte està destruït.
Això probablement els portarà a voler reforçar les defenses internes de l’Iran. Alguns, no tots, pensen que això inclou obtenir una arma nuclear. Tenen menys confiança en les milícies àrabs [com ara Hamas i Hezbol·là]. Creuen que no són de fiar. Han vist que Hezbol·là pot ser destruït de manera ràpida.
Hi ha gent que creia en la creació d’una mena d’exèrcit global anti-sionista i anti-israelià. I potser buscaran maneres de reconstruir-lo. Però tinc la sensació que aquest últim grup és molt més petit que el primer.
Que l’Iran ja no depengui d’aquest Eix regional suposa un canvi de paradigma.
I per a alguns, això obre la porta a una idea diferent: si l’Iran és una potència rebutjada, no pot protegir-se sola. Per tant, necessita integrar-se a la regió. Necessita apropar-se a l’Aràbia Saudita, a Qatar i a d’altres països. I potser, a la llarga, arribar a un acord amb els EUA.
Ara bé, l’establishment iranià està dividit en relació a aquest tema. Hi ha qui creu que l’Iran ha de resistir, lluitar una guerra llarga i preparar-se per atacar interessos occidentals i israelians en el futur.
A les autoritats hi ha diferents faccions amb diferents visions. Khamenei té 86 anys i està preparant-se per morir. La facció que s’imposi durant l’era post-Khamenei determinarà el camí que prengui l’Iran.
A Occident hi ha qui ha parlat de canvi de règim a l’Iran. Hi ha motius per pensar que estiguem en els darrers anys d’aquest govern iranià?
El règim iranià tal i com existeix ara es troba en els darrers anys d’existència. Aquest règim revolucionari obsessionat amb un model de societat islàmic, amb lluitar contra els EUA i amb intentar destruir Israel, s’acabarà amb Khamenei. Hi haurà un règim autoritari, probablement mantindrà alguna mena de llegat revolucionari, però serà més nacionalista i més normal, en el sentit que vetllarà pels seus propis interessos nacionals i pels de les seves elits, però sense aquest credo revolucionari que el feia voler rebutjar-ho tot i intentar canviar el món. I per “canviar el món” vull dir lluitar contra Israel i els EUA.
Des del punt de vista polític, quins són els principals corrents polítics a l’Iran?
N’hi ha molts, però podem dividir-los en grans blocs. Primer, hi ha els defensors del règim, els partidaris aferrissats de l’ayatol·là Khamenei i de la República Islàmica tal com és ara. Són una minoria petita, entre un 10 o un 15% de la societat.
Després hi ha els qui volen reformes. No demanen necessàriament la democràcia, però sí més respecte cap als drets de la ciutadania. Volen un acord amb Occident perquè s’aixequin les sancions sobre l’economia iraniana. Reclamen coses com la llibertat dels presos polítics i un canvi de to als mitjans estatals. Aquest corrent està representat per figures com Abbas Akhundi, un exministre del gabinet que recentment ha impulsat una carta conjunta d’economistes demanant un canvi de paradigma.
Hi ha els centristes, que volen canviar algunes polítiques sense arribar a aplicar reformes al sistema. I també hi ha aquells que volen canvis més estructurals en la societat, democratitzant el país en diversos sentits.
Aquests grups anteriors s’ubiquen dins del sistema, encara que algun n’estigui a la perifèria. Fora del règim, hi ha un parell de grans grups. Primer, els transicionistes, com Mousavi i Tajzadeh. Tenen un passat dins del règim i no volen una revolució violenta, sinó una reconfiguració fonamental del sistema. Han renunciat al principi del lideratge suprem, i volen una nova constitució i una assemblea constituent.
Després hi ha els enderrocadors, que són els qui volen un canvi violent de règim. Aquí hi ha gent com Reza Pahlavi, que volen restaurar la monarquia, però també gent d’esquerres que vol una república socialista i d’altres grups que volen un canvi radical a través d’una revolució.
Quin és el llegat polític de les protestes del 2022?
Les dones iranianes han aconseguit que l’obligatorietat del hijab no s’apliqui de manera tan estricta com abans. És un assoliment històric. Si vas a Teheran, hi ha moltes dones que surten sense portar-lo. Això s’ha guanyat gràcies a aquell moviment.
Al mateix temps, crec que el moviment va demostrar que l’oposició a l’exili és un “acudit”. No està cohesionada, no ha fet res significatiu i molt menys ha enderrocat la República Islàmica. De fet, ni tan sols ha estat capaç d’unir-se i formar una organització conjunta. Tot això encara s’ha evidenciat durant aquesta guerra recent.
Si els iranians volen un canvi polític fonamental, hauran de construir noves institucions i organitzacions polítiques. No poden confiar ni en l’antic règim ni en persones com Pahlavi o [l’activista] Masih Alinejad, que es presenten com a líders del moviment.
La repressió política de les autoritats es tradueix també a l’àmbit cultural?
Sí. A les dones no se’ls permet cantar. De vegades, quan el ministre de Cultura permet alguns esdeveniments musicals, les autoritats locals ho impedeixen, especialment a zones com Mashhad, al nord-est del pais. Llibres, obres teatrals i pel·lícules han de rebre l’aprovació del govern. Les pelis no poden mostrar ni tan sols homes i dones donant-se la ma, és il·legal.
Hem vist pel·lícules iranianes trobant una popularitat i un espai de llibertat a l’escena internacional potser a l’Iran no troben.
Malgrat la repressió, cineastes i artistes iranians aprofiten les poques escletxes al seu abast per seguir fent art. És una resistència política i cultural contra el règim. Cada cop hi ha més pel·lícules fetes de manera clandestina. It was just an accident, pel·lícula de Jafar Panahi guanyadora de la Palma de Cannes, n’és un exemple. A Panahi li havien prohibit fer cinema. La prohibició contra ell s’havia acabat, però Panahi va voler gravar-la sense el permís de l’executiu per mostrar el poder del cinema clandestí.
També hi ha cine fet a la diaspora. Iranians a tot el mon s’ajunten per fer cinema per i sobre iranians. Holy Spider, que també va ser a Cannes fa uns anys, n’és un exemple. Tatami, una peli amb un director iranià i un altre d’israelià, també. Amb o sense permís del govern, la cultura segueix sent part de la realitat iraniana.
Perfil
Autor polifacètic
Joan Cabasés Vega
Arash Azizi (1988, Teheran) és un escriptor i historiador iranià. Aquest estiu començarà a ser professor a la Universitat de Yale, als EUA, i els principals mitjans del món el citen a l’hora de parlar de política, de vida i de cinema a l’Iran. En el passat, Azizi portava programes de notícies per a audiències iranianes. Més recentment, ha escrit llibres que retraten les lluites internes i externes del seu país, com ara “Què volen els iranians: Dones, Vida, Llibertat” (Oneworld, 2024). Aquesta obra aborda el cicle de mobilitzacions massives que va esclatar a l’Iran el 2022, després que la policia de la moral detingués i matés Mahsa Amini, una jove que sortia del metro a Teheran amb els cabells suposadament mal coberts pel vel.
Azizi és membre de la junta directiva de la Iniciativa No Violenta per la Democràcia, una organització internacional que vetlla per enfortir actors de la societat civil que treballen en entorns difícils mitjançant l’acció no violenta. Els seus textos han estat traduïts a 18 idiomes, incloent-hi l’espanyol. El propi Azizi ha co-escrit i co-produït pel·lícules i ha participat com a jurat en múltiples festivals de cinema.
Deixa un comentari