Loading

Afghan Film, 50 anys construint i protegint la història fílmica d’un país

Destacat

Alberto García Ballesteros. Fundació Solidària Flama [Desembre de 2021]

 

Tot allò que he intentat construir com a cineasta al meu país està en perill. Si els talibans tomen, el poder prohibirà l’art. Jo seré la pròxima en la seva llista negra, igual que molts cineastes.

 

Aquestes són les paraules que Sahraa Karimi, presidenta d’Afghan Film (Associació del Cinema de l’Afganistan), va dir uns dies abans d’exiliar-se a Ucraïna i que els talibans tomessin al poder a Kabul, a l’agost.

Aquells dies, les xarxes socials i els aparadors de les botigues es van inundar breument de llibres i pel·lícules relacionats amb l’Afganistan. Llibres sobre Malala Yousafzai, assajos sobre els talibans i la guerra a l’Afganistan. Lamentablement, bona part d’aquella oferta es limitava a visions d’autors estrangers i a reportatges amb una perspectiva externa. És per això que em sembla oportú explorar la producció cinematogràfica nacional de l’Afganistan seguint la història de la institució que n’ha estat el cor i —sobretot— que ha protegit i conservat l’arxiu fílmic d’un país que ja va viure una victòria talibana fa 25 anys.

em sembla oportú explorar la producció cinematogràfica nacional de l’Afganistan

En l’última dècada, un parell de documentals van abordar la tasca que ha fet Afghan Film per protegir i recuperar el patrimoni fílmic del país. El 2015, el documental A Flickering Truth, de la neozelandesa Pietra Brettkelly, ens mostra les persones que van amagar els arxius fílmics després de la victòria talibana i la manera com, molts anys després, continuen protegint aquest patrimoni. Uns quants anys després, el cineasta canadenc d’origen afganès Ariel Nasr decideix abordar aquesta mateixa història i aprofundir breument en la trajectòria i el llegat cinematogràfics de l’Afganistan. Arran del retorn al poder dels talibans, aquest documental ha estat adaptat per Al-Jazeera a una sèrie de quatre capítols que es poden veure de forma gratuïta al seu canal de YouTube.
Gràcies a The Forbidden Reel, podem conèixer una mica més bé la tasca d’Afghan Film i el llegat del maltractat cinema afganès en els últims 50 anys.

Afghan Film va ser creada el 1968, al final del regnat de Mohammed Zahir Shah, amb l’objectiu de documentar esdeveniments governamentals importants, però va adquirir més rellevància amb l’arribada al poder del Partit Democràtic Popular de l’Afganistan, el 1978. L’etapa comunista del país és considerada l’edat d’or del cinema afganès, malgrat l’ocupació soviètica i l’inici de l’auge talibà.

L’etapa comunista del país és considerada l’edat d’or del cinema afganès, malgrat l’ocupació soviètica i l’inici de l’auge talibà.

Aquesta etapa va veure créixer una de les figures més rellevants del cinema afganès, l’enginyer Latif, anomenat així en haver iniciat la seva carrera cinematogràfica fent anuncis quan encara era un estudiant d’enginyeria a Kabul. Va fundar la primera productora privada del país, Aryan Films, i, amb el suport d’Afghan Film, va rodar clàssics del cinema nacional, com Saboor, el soldat (1985) i, particularment, Èpica de l’amor (1986). Aquest darrer, que tracta la tràgica història d’amor de dos joves en l’època feudal, és una de les pel·lícules més populars de l’Afganistan i continua emetent-se per televisió cada any durant les festes de l’Eid.

Acostar-se al seu cinema ajuda a trencar amb la imatge monolítica del poble afganès que reflecteix el cinema occidental. Personatges anònims de pastors, mujahidins o dones amb burca habiten les pel·lícules bèl·liques americanes, russes i fins i tot espanyoles (Zona Hostil, de 2017), en què no són més que attrezzo destinat a desenvolupar la trama. Una pel·lícula que em va fascinar particularment és Akhtar, el bromista (1981), en què Latif adopta un estil a mig camí del documental amb aires de cinema vérité i la ficció còmica per seguir un personatge marginal dels carrers de Kabul, el qual ens descobreix, amb enginy i humor, la desigualtat i el classisme decadent existents a la societat de la capital afganesa de l’època.

Acostar-se al seu cinema ajuda a trencar amb la imatge monolítica del poble afganès que reflecteix el cinema occidental.

En aquells anys no solament va créixer el nombre de produccions cinematogràfiques locals, sinó que tota una generació de joves cineastes va tenir l’oportunitat de cursar estudis a les millors escoles de cinema del bloc soviètic. Una altra de les figures amb més projecció internacional del cinema afganès, Siddiq Barmak, es va graduar el 1987 a l’Institut Pansoviètic de Cinematografia de Moscou gràcies a una beca del govern. Siddiq Barmak va guanyar el 2004 el Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera amb la seva opera prima, Osama.

A diferència de Latif, Barmak era crític amb el règim comunista, i, en ser originari de Panjshir, regió emblemàtica dels mujahidins liderats pel comandant Massoud, explica que les institucions sempre van tenir reticències amb la seva feina. La pressió que va rebre va ser de tal magnitud que va decidir unir-se a les files de Massoud, i es va integrar a la unitat cinematogràfica dels mujahidins de Panjshir. Després de la renúncia del govern comunista i la formació d’un nou govern, en el marc dels acords de Peshawar de 1992, l’enginyer Latif s’exilia a Moscou i Siddiq Barmak hereta el càrrec de president de l’Afghan Film. Però amb l’inici de la guerra civil entre els diferents grups que van liderar la lluita contra els soviètics, i amb la supremacia dels talibans, els dies del cinema afganès estaven comptats.

Però amb l’inici de la guerra civil entre els diferents grups que van liderar la lluita contra els soviètics, i amb la supremacia dels talibans, els dies del cinema afganès estaven comptats.

Siddiq Barmak explica a The Forbidden Reel que sabia que bona part dels mujahidins pròxims als talibans prohibirien l’art, i va rebre amenaces que prometien “rius de sang a Kabul” en cas que els cinemes obrissin. Això no obstant, Afghan Film va continuar realitzant projeccions en la mesura del possible, assegurant la conservació de l’arxiu en bones condicions, malgrat la falta de diners i d’electricitat, i, sobretot, documentant tot el que s’esdevenia. Reflex d’aquest compromís és el curtmetratge documental La casa de la història (1996), en què imatges de la guerra a Kabul enregistrades per membres d’Afghan Film són acompanyades d’una narració poètica que es lamenta davant de tanta destrucció, en especial de la del museu arqueològic, que representa la història diversa i mil·lenària de la regió.

Cartell de la película Èpica de l’amor (1986)

El 1996, els talibans, enfortits enormement pel suport del Pakistan, aconsegueixen el poder de forma definitiva. L’art, en qualsevol de les seves formes, va deixar d’existir oficialment durant els següents cinc anys de terror talibà. Siddiq Barmak, tot i que volia quedar-se a Kabul fins a l’últim moment, es va exiliar junt amb la seva família a França, no sense abans documentar la primera atrocitat del règim talibà: l’execució pública de l’expresident comunista Muhammad Najibullah i el seu germà. Durant aquells anys, l’arxiu d’Afghan Film va restar semiabandonat, fins que el Ministeri d’Informació talibà va ordenar cremar-lo. Segons relaten els protagonistes dels documentals Forbidden Reel i A Flickering Truth, un oficial dels talibans va contactar en secret amb els treballadors d’Afghan Film i els va comunicar la intenció del règim. Gràcies a això, tot l’arxiu fílmic de l’Afganistan que conservava Afghan Film es va poder amagar i va sobreviure fins a la caiguda dels talibans, el 2001.

El 1996, els talibans, enfortits enormement pel suport del Pakistan, aconsegueixen el poder de forma definitiva. L’art, en qualsevol de les seves formes, va deixar d’existir oficialment

En els anys següents va ressorgir tímidament un cinema afganès que va gaudir d’una projecció internacional que no havia tingut mai. N’és causa el renovat interès pel país després dels atemptats de les Torres Bessones i el creixement de la diàspora cultural afganesa com a conseqüència de dècades de guerra. Aquesta vegada no va ser la línia soviètica la que va impulsar el cinema nacional afganès, sinó els i les cineastes iranians, els quals, solidaritzant-se amb la tragèdia del país veí, van començar a reforçar la fraternitat entre els dos pobles. La primera gran obra d’aquesta nova etapa, Kandahar (2001), es va rodar fins i tot abans de la caiguda dels talibans, fora de l’Afganistan, i va ser dirigida pel reconegut cineasta iranià Mohsen Makhmalbaf. La cinta, que narra l’intent desesperat d’una dona afganocanadenca per tornar a l’Afganistan durant el règim talibà a fi de rescatar la seva germana, no era la primera pel·lícula sobre l’Afganistan d’aquest cineasta. En la seva filmografia sempre havien estat presents la lluita i el patiment del poble afganès, i, després de Kandahar, va apadrinar molts cineastes afganesos, donant-los els mitjans i la projecció necessaris per posar fi als anys de silenci eixordador del règim talibà.

El primer amb qui va col·laborar va ser ni més ni menys que Siddiq Barmaq, l’expresident d’Afghan Film que va posar el cinema afganès en el mapa amb el seu primer llargmetratge de ficció, Osama (2003), a hores d’ara, la pel·lícula més taquillera i guardonada del cinema afganès. Moltes altres pel·lícules de directors afganesos sorprendrien espectadors i festivals a tot el món, com Terra i cendres (2004), Kabuli Kid (2008) i La pedra de la paciència (2012). Aquests films reflecteixen la situació del poble afganès i, particularment, la de les dones, que, després d’anys de guerra i de domini talibà, han de fer front a la violència de la pobresa i d’una nova ocupació, aquesta vegada, per part de les forces de l’OTAN. Aquest nou cinema denota també una influència visual i narrativa enorme del cinema poètic i compromès iranià, i, igual que a l’Iran, les dones cineastes s’hi fan sentir. És el cas de directores com Roya Sadat, que, des de la caiguda dels talibans, ha produït, escrit i dirigit desenes de documentals, curtmetratges, llargmetratges de ficció i sèries. Entre els seus treballs hi ha Una carta per al president (2017), film presentat per l’Afganistan com a candidat als Oscars d’aquell any.

Moltes altres pel·lícules de directors afganesos sorprendrien espectadors i festivals a tot el món […] igual que a l’Iran, les dones cineastes s’hi fan sentir.

Amb el sorgiment de desenes de productores independents, el paper d’Afghan Film va disminuir, i es va centrar cada vegada més a promoure la democratització de la creació audiovisual al país i, sobretot, a conservar l’arxiu, comesa per a la qual va iniciar un procés de digitalització exhaustiu de totes las pel·lícules. Moltes cineastes van entendre la importància de promoure les veus de dones en el cinema afganès, i una d’elles, Sahraa Karimi, que va esdevenir la nova directora d’Afghan Film, va impulsar l’accés de noves directores als mitjans necessaris per realitzar els seus projectes.

Avui tot això s’ha aturat: el poble de l’Afganistan i els seus cineastes torner a enfrontar-se al fonamentalisme

Avui tot això s’ha aturat: el poble de l’Afganistan i els seus cineastes torner a enfrontar-se al fonamentalisme, tot i que, aquest cop, amb uns talibans reforçats ideològicament per dues dècades d’ocupació de l’OTAN i de successius governs corruptes, que han desviat a favor seu milions de dòlars destinats a l’ajut al desenvolupament. Els talibans necessiten el reconeixement internacional per gestionar un Estat fallit, dependent de les ajudes clientelars internacionals i que no pot mantenir-se sense els milers de funcionaris i treballadors qualificats que estan fugint del país, de manera que, tot i que països com la Xina i Turquia han optat per donar la benvinguda als talibans a fi de vetllar pels seus interessos, s’ha de veure com evoluciona la situació i fins a quin punt es consolida el nou règim. Això no obstant, cal donar suport als creadors i les creadores afganesos i confiar que l’arxiu fílmic sortirà il·lès —un cop més— del retorn dels talibans. No sense recordar, amb amargor, que l’única obra audiovisual que van deixar per a la posteritat els talibans durant el seu primer règim van ser els vídeos de la voladura dels budes de Bamian…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *