Loading

Les dones libaneses enfront del desafiament de la crisi al Líban

Documents

Marie Nassif-Debs*. Fundació Solidària Flama [11/11/21]

*Presidenta de l’associació Wardah Boutros pour l’action féminine

El 17 d’octubre de 2019, més de mig milió de libanesos van sortir al carrer. El principal motiu va ser manifestar la seva indignació i còlera davant una crisi econòmica i financera galopant, que des de feia ja més de deu anys havia arrossegat al llindar de la pobresa la meitat de la població del país. Es calcula que les seves conseqüències afecten quatre milions i mig de persones, tot i que també més de mig milió de refugiats palestins i un milió dos-cents mil desplaçats sirians.

En aquest aixecament popular, les dones hi van ser omnipresents. Hi eren, especialment presents, aquelles en edat de treballar. Algunes, encara no havien trobat feina. Altres, es van veure obligades a deixar de treballar, o a fer-ho de manera parcial, perquè les seves petites i mitjanes empreses van tancar com a conseqüència de la crisi econòmica i de la negativa dels bancs a concedir-los crèdits. Aquesta darrera situació té a veure amb la dilapidació de les reserves del Banc Central provocada per la corrupció, l’evasió de capitals de les grans fortunes acumulades per alguns polítics i la realització de transaccions bancàries d’alt risc.

La posterior pandèmia de la Covid-19 —amb els successius temps de confinament—, la criminal explosió del port de Beirut i la contínua devaluació de la lliura libanesa davant del dòlar han contribuït a agreujar una situació que ja havia portat el Líban al caire de la fallida. Aquestes circumstàncies han acabat d’enfonsar més del 78% de la població del país —la majoria, dones— en la pobresa i la indigència. Alguns vaticinen que aviat la fam es farà molt present.

En aquest context, ¿quins han estat els problemes que han viscut, durant més d’un any, les dones libaneses, les sirianes desplaçades i les refugiades palestines?

Podem afirmar que els diferents confinaments no només no han contribuït a protegir-les de la pandèmia, sinó que han agreujat la ja difícil situació que patien amb anterioritat a l’any 2020: manca de treball i de diners, augment de la violència domèstica i familiar, agudització de les situacions d’estrès i, en moltes ocasions, la mort a causa de la Covid-19 com a destí final.

Des de l’associació Egalité-Wardah Boutros pour l’action féminine, que té com a principal objectiu posar fi a totes les formes de violència envers les dones, van constatar que les taxes de desocupació havien augmentat significativament. En aquest mateix sentit, només n’hi ha prou a remetre’ns a l’estudi publicat el juliol de 2020 per l’ONU amb el títol Pla de recuperació per a la igualtat de gènere.

La desocupació i l’exclusió

L’esmentat estudi, impulsat per l’ONU, assenyala que amb anterioritat a l’any 2019 gairebé el 71% de les dones libaneses estaven en una greu situació de vulnerabilitat en relació amb el mercat de treball, sobretot perquè una gran part treballaven a temps parcial i, per tant, tenien més risc de ser acomiadades. La competència amb els desplaçats sirians o la crisi que patien alguns sectors, com, per exemple, el de l’agricultura —afectada pel tancament de les fronteres terrestres entre Síria i Jordània—, suposen dos dels factors que expliquen aquesta situació. El resultat va ser un percentatge de desocupació durant el 2019 del 19% (estimació de l’ONU), un índex que es va veure incrementat durant el 2020, segons les nostres estimacions, fins a més del 25% a causa de les mesures d’austeritat aplicades en els dos sectors amb una forta presència de l’ocupació femenina: l’educació i la sanitat.

Així doncs, la taxa de desocupació en la franja d’edat compresa entre els 18 i els 54 anys ja supera el 50% del total de les dones. A aquesta circumstància, s’hi sumen la forta reducció del salari —entre un 30 i un 50% a causa de les crisis econòmica i sanitària—, l’alt índex de contractes a temps parcial i l’encariment del cost de la vida per la caiguda de la lliura libanesa —pèrdua de fins al 500% del seu valor, unes dades que mostren la molt greu situació d’exclusió en què es troben les dones al Líban.

La violència domèstica i l’estrès

Aquesta situació d’exclusió en el món del treball explica també perquè la violència domèstica va en augment, especialment a les llars més pobres, on tant la dona com l’home estan desocupats o un dels dos només treballa de manera parcial.

Així ho posen en evidència els informes de la Unitat de Violència Domèstica del FSI, que indiquen, d’una banda, un augment important del nombre de trucades telefòniques per part de dones que han estat maltractades: en alguns moments arriben a superar les 2.000 per mes, unes xifres que són només la punta de l’iceberg, perquè el nombre de dones i nenes que pateixen maltractament o altres formes de violència és molt elevat. De l’altra, les dades de mortalitat relacionades amb aquest tipus de violència s’han triplicat.

A aquesta situació, cal afegir-hi les afectacions d’origen psicològic —a causa de la por al demà i a l’arribada de la fam— i l’estrès, resultat de la precarietat laboral i de la situació d’empobriment general en què es troba el país. El clientelisme, les divisions confessionals i sectàries, la incompetència de la classe política i la impossibilitat de conformar un nou govern que faci front a la greu situació de crisi es troben al darrere d’aquest context que està portant el Líban al caire de la fallida.

És per tot això que assistim a un nou cicle de mobilitzacions al carrer. ¿Quines solucions es podrien plantejar davant aquesta realitat gairebé catastròfica? Els sindicats, així com les organitzacions de dones, han d’avançar per assolir les reivindicacions següents:

1. Reclamar al Govern que concedeixi ajudes, almenys durant sis mesos, a la majoria de la població libanesa i a les famílies de les persones refugiades.

2. Signar, per part del Govern, la Llei 190 de l’Organització Mundial del Treball (OMT), promulgar-la ràpidament i adoptar mesures per evitar l’acomiadament de les dones treballadores i, especialment, per erradicar totes les formes de violència practicades en el món del treball.

3. Tipificar com a delicte la violència domèstica i prohibir el matrimoni de les adolescents mitjançant la promulgació d’una llei que estableixi com a edat mínima per poder contreure matrimoni els divuit anys.

4. Crear una xarxa de solidaritat femenina a la regió amb la finalitat de facilitar a les dones que pateixen violència i situacions de marginació i exclusió tota mena de suport i ajuda.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *