Dania Saliba Rodríguez [7 de nomvenbre de 2024]
Dania Saliba Rodríguez (Barcelona, 1992) és docent, guionista i productora. Graduada en Comunicació Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra), s’especialitzà en guió a través del màster en TV Fiction Writing de la Glasgow Caledonian University, on va guanyar el premi al millor projecte independent. D’entre les seves obres destaca el curt documental Al-Aman: Barcelona-Beirut. Ha desenvolupat la seva carrera dins del sector de la comunicació institucional i la divulgació audiovisual. Actualment combina la docència amb l’escriptura i la ideació.
«Tinc la sort de part meva. També tinc cultura, tinc històries. Tinc llegat. Porto les joies de la meva teta (àvia) cada dia. Parlo libanés en somnis. Potser mai podré visitar Palestina però em conec els carrers del Beeka com el palmell de la mà. Sé qui soc» – Tania Safi. “Dating White People”, This Arab is Queer (2022).
Quan era petita i explicava que el meu pare és libanés, sovint els adults del meu entorn responien amb un somriure i un alegre “Ah, la Suïssa de l’Orient Mitjà”. Jo no entenia què volien dir, és clar, però m’agradava sentir la seva aprovació. Si em diguessin el mateix avui dia, no sé si m’atreviria a fer-los notar que aquesta analogia benintencionada perpetua estàndards eurocèntrics de desenvolupament, que està arrelada en una visió reduccionista i homogeneitzant del Llevant, que, a més, passa per alt una llarga història de colonització, així com les fortaleses i contribucions pròpies de la regió.
La Mostra també vol ser una caixa de ressonància dels anhels, preocupacions, contradiccions i conflictes que travessen els pobles del Mediterrani».
No ho sé i no tinc manera de saber-ho perquè les notícies dels darrers anys no els convidarien a dir el mateix avui dia. Però hi ha una necessitat que persisteix. En un moment d’aparent relativisme, en què sembla estendre’s una resistència generalitzada a anomenar les coses pel seu nom (i acceptem eufemismes com “conflicte” per a referir-nos a genocidi i imperialisme), resulta més important que mai tenir accés a narratives autèntiques que defugin la simplificació de què significa ser àrab i de quines són les problemàtiques arreu del Mediterrani.
Aquesta és la raó de ser de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya. En paraules de Txell Bragulat, directora del certamen: «la Mostra neix amb la intenció de trencar els estereotips sobre allò que anomenem Món àrab, un mirada occidental sobre Orient que amaga i simplifica, sense massa miraments, unes realitats riques, diverses i complexes, com qualsevol altra. La Mostra també vol ser una caixa de ressonància dels anhels, preocupacions, contradiccions i conflictes que travessen els pobles del Mediterrani».
En un moment d’aparent relativisme […] resulta més important que mai tenir accés a narratives autèntiques que defugin la simplificació de què significa ser àrab i de quines són les problemàtiques arreu del Mediterrani.
La Mostra, en aquest sentit, actua com a contrapunt a les narratives predominants. No en va, aquest any posa el focus en Palestina i el Líban, fent-se ressò, a més, de les idees del martiniquès Frantz Fanon, per tal de reflexionar sobre les conseqüències del genocidi colonial.
Filmar és existir
Fanon, pensador i revolucionari marxista i anticolonial, va escriure extensament sobre els efectes psicològics de la colonització. Per a ell (1983/1961), la resistència al colonialisme va més enllà de la lluita armada: és també una trinxera cultural, pel simple fet que l’ens conolitzador utilitza la violència i el control informatiu per esborrar la identitat colonitzada i imposar una cultura dominant. En aquest context, el cinema esdevé un instrument poderós per a preservar la memòria, mostrar els traumes col·lectius i celebrar les identitats pròpies.
«[Quan estudiava cinema a Barcelona], un professor em va dir: “para d’escriure sobre Palestina, has d’escriure altres històries”. No ho vaig aconseguir mai. Tant de bo!». Ja fa deu anys, aquesta cita del director palestí Ramzi Maqdisi assenyalava una dissonància entre determinats circuits creatius i el fet que, per a moltes persones, la seva pròpia existència és política. A la seva pel·lícula Under the Sky (2011), projectada a la Mostra l’any 2014, Maqdisi explora les dificultats de viure sota un sistema de segregació. Per tant, la seva experiència evidencia la necessitat de crear des de la desnormalització d’un règim d’apartheid. És precisament en aquest punt que el cinema es converteix en una eina de resistència, no només per documentar la lluita palestina, sinó també per subvertir la norma de la indústria cinematogràfica més capitalista, suposadament despolititzada i certament invisibilitzadora d’aquelles històries que no encaixen amb les narratives dominants.
el cinema esdevé un instrument poderós per a preservar la memòria, mostrar els traumes col·lectius i celebrar les identitats pròpies.
«[Per a les persones àrabs], és una ferida comuna que es rasca, es reobre, una vegada i una altra. És un dol soterrat», comparteix l’escriptora i activista feminista egipcia Mona Eltahawy, arrel del genocidi televisat a Gaza i el Líban. Quan la gent li recomana que deixi de mirar aquestes imatges de patiment, Eltahawy respon: «Com apago qui soc? Com apago qui és la meva família? Com apago el dolor gravat al meu ADN?».
En aquest sentit, els camins del discurs decolonial són infinits. A l’edició anterior de la Mostra, el Premi Fundació Solidària Flama a la Millor pel·lícula de Ficció va ser per a Mediterranean Fever, de Maha Haj (2022). Situada a Haifa, la pel·lícula escull parlar, des de l’humor i la ironia, sobre masculinitats i salut mental. La depressió del protagonista es pot interpretar com una metàfora del sentiment col·lectiu palestí després de dècades d’ocupació i desplaçament. De fet, a diverses entrevistes, Haj fa èmfasi en la seva impossibilitat com a palestina de crear art apolític–si és que tal cosa existeix–, però alhora aposta per jugar amb la ficció per explotar el potencial emocional del cinema: «[Espero que l’audiència vegi] una altra història palestina, tot i que no sigui la típica història palestina. Espero conscienciar i que [el públic] gaudeixi, rigui, potser plori una mica. Que tingui simpatia i empatia. Que s’emporti un sentiment a casa, que hi pensi, que s’aixequi al dia següent i es pregunti: què vaig veure ahir? Què em diu sobre mi? On em toca?».
Per a Haj, a més, era important que Mediterranean Fever fos reconeguda com una obra palestina, especialment després de les dificultats amb la seva pel·lícula anterior, Personal Affairs (2016): el fet de rebre finançament israelià va implicar l’obligació contractual de presentar la pel·lícula únicament com a israeliana, no com a israeliana-palestina. Per tant, per a Mediterranean Fever, Haj tenia clar que no volia repetir l’experiència i va buscar altres fonts de finançament. Aquesta decisió no va ser una qüestió pràctica, sinó una declaració d’autonomia creativa i de resistència cultural, la solució que Haj va trobar per evitar la censura. El seu dilema fa palès la necessitat que existeixin plataformes com la Mostra, espais que contrarestin certes narratives hegemòniques que distorsionen la realitat.
Dit en altres paraules: importa molt qui ens explica i qui controla les històries que ens arriben. Si no hi parem atenció, correm el risc de legitimar retòriques xenofòbiques. Bragulat ja ho explicava molt bé fa deu anys, en unes declaracions que, tristement, es mantenen igual de vigents: «Nosaltres volem construir un país que no tingui com a referents estats que vulneren els drets humans cada dia, que basen el seu ser en l’ocupació i en la colonització, que no accepten cap mena de resolució de les Nacions Unides ni de cap organisme internacional».
El seu dilema fa palès la necessitat que existeixin plataformes com la Mostra, espais que contrarestin certes narratives hegemòniques que distorsionen la realitat
És per això que la Mostra dona espai a projectes que cerquen ampliar noves veus. Una de les sessions més especials de l’edició anterior va ser la doble projecció de Firayha (2021) i Nnuba (2021), curts realitzats per les directores algerianes Kamila Ould Larbi i Sonia Kessi, respectivament. Els films van ser desenvolupats de la mà del col·lectiu Cinéma et Mémoire: a través d’una sèrie de tallers de cinema documental, es cercava integrar la crítica social i la difusió cinematogràfica com a eines de transformació. En sintonia amb això, totes dues peces visibilitzen la lluita quotidiana de les dones algerianes, però ho fan des de perspectives diferents. D’una banda, Ould Larbi explora la relació amb la seva mare a través d’una conversa en què es fa obvi el fort vincle que les uneix, així com les diferències generacionals que les separen. D’altra banda, Kessi ens mostra les pastores de Kabylie, organitzades a través de l’ajuda mútua. Aquests films representen només una part de la societat algeriana però ho fan des de l’autenticitat i, per tant, les seves protagonistes són individus amb agència pròpia, amb contradiccions, que participen activament en les seves comunitats i en la construcció del seu entorn.
Tal com diu Habiba Djahnine, cineasta i coordinadora de Cinéma et Mémoire: «El cinema i, en particular, els documentals creatius, són el mirall d’un país. Pot ajudar, sempre que ens interessi, a construir una memòria, a prendre consciència de les múltiples identitats d’aquest país. També és una manera de desenvolupar el pensament crític i construir una perspectiva sobre un mateix». És precisament a través d’aquesta pluralitat que es formula un imaginari més ampli sobre les societats àrabs, sense caure ni en la idealització ni en la estigmatització. Si observem que el discurs occidental hegemònic redueix la identitat de la dona àrab a un de tres papers–víctima, terrorista o “bona salvatge”–, es fa evident la necessitat de contrarestar aquests estereotips mitjançant narratives minucioses, creades i protagonitzades per persones que entenen de primera mà la complexitat de pertànyer a països profundament tocats pel colonialisme.
De fet, si la Mostra recupera aquest any el pensament de Fanon és, en efecte, pel seu llegat en l’estudi de la relació entre colonialisme i cultura. Fanon (2009/1952) parla d’alienació i de reformulació, teoritzant que els pobles colonitzats interioritzen una imatge negativa d’ells mateixos–aquella que els imposa la força colonitzadora–, i que aquests prejudicis constitueixen una estructura més de la qual s’han d’alliberar durant el procés de descolonització. Per entendre-ho millor, només cal saber que aquella expressió de “la Suïssa de l’Orient Mitjà” era una etiqueta que també reivindicaven alguns libanesos, sobretot els cristians més influenciats per l’ocupació francesa del país. Així doncs, el colonialisme no només deixa enrere règims polítics dèbils, sinó també una identitat fragmentada, trauma acumulat sense resoldre. «Alguna gent em diu que les meves fotografies no ens representen a nosaltres. El país té tantes capes que no sé què significa “nosaltres”», comenta la fotògrafa libanesa Myriam Boulos (2023). «Escric per intentar imaginar futurs per a la gent queer i trans àrab que vagin més enllà dels ulls imperialistes, més d’enllà del patriarcat, més enllà de les fronteres», exclama l’escriptor nord-americà d’origen sirià Zeyn Joukhadar.
Aquesta experiència complexa queda reflectida en moltes de les pel·lícules que s’han acollit a la Mostra. Un exemple és el documental Miguel’s War (2021), de la directora Eliane Raheb. Miguel, el protagonista, és un home gay que va créixer durant la guerra civil libanesa i que es va exiliar a Madrid. La pel·lícula explora la seva experiència personal de desplaçament, el desarrelament que pot generar viure en la diàspora, així com les seves ferides d’infància. El projecte resulta especialment rellevant perquè va néixer de la interacció entre Raheb i el mateix Miguel Jelelaty quan feia d’intèrpret d’àrab a la Mostra. En paraules de Bragulat: «Mai ens havíem plantejat que la Mostra seria un lloc on sorgirien pel·lícules, i això vol dir que, més enllà dels films que hi presentem, també és un espai on passen coses, on les vides s’entrecreuen». Així doncs, el gran assoliment de la Mostra és el de trencar visions monolítiques, projectant films d’arreu del Mediterrani que mostren diferents societats de manera multifacètica. I l’èxit afegit és el de convidar part de l’equip artístic i tècnic d’aquestes pel·lícules perquè puguin compartir la seva experiència amb el públic català.
De fet, si la Mostra recupera aquest any el pensament de Fanon és, en efecte, pel seu llegat en l’estudi de la relació entre colonialisme i cultura.
«El coneixement no té límits. Si el compartim, viatja d’un país a un altre. […] Sense memòria, estem condemnats a repetir els errors del passat, allò que de vegades ha empès la humanitat als pitjors dels excessos». El difunt director egipci Youssef Chahine (Michel, 1997) explicava així la importància del cinema per combatre tot tipus de retòrica fundamentalista. És per això que, quan es parla de decolonitzar la mirada, no s’hi ha de pensar des de l’academicisme, sinó des de l’acció: reconèixer el passat i el present, promoure perspectives locals i comunitàries, qüestionar estereotips, fomentar el diàleg i ensenyar pensament crític. Aquest procés és necessari a les pantalles i als carrers, ens fa créixer com a persones i ens dóna eines de resistència davant de notícies sesgades, davant de prejudicis racistes, davant del blanquejament d’un genocidi com el de Gaza i el Líban. Per tant, tot allò que la Mostra ens ofereix ho podem convertir en inspiració, com artistes i com espectadors, per a construir xarxes de solidaritat arreu del Mediterrani.
Bibliografia
Pel·lícules esmentades
Haj, Maha (2016). Personal Affairs (2016) [Llargmetratge]. Yellow Dawn Production.
Haj, Maha (2022). Mediterranean Fever [Llargmetratge]. Pallas Film, AMP Filmworks, Still Moving Majdal Films en associació amb Metafora Production.
Kessi, Sonia (2021). Nnuba [Curt]. Cinéma et Mémoire.
Maqdisi, Ramzi (2011). Under the Sky [Migmetratge]. Quds Art Films.
Ould, Kamila (2021). Firayha [Curt]. Cinéma et Mémoire.
Raheb, Eliane (2021). Miguel’s War [Llargmetratge]. Itar Productions.
Llibres
Boulos, Myriam (2023). What’s Ours. Aperture.
Fanon, Frantz (1983). Los condenados de la Tierra. Fondo de Cultura Económica de México. Traducció de Les damnés de la terre, publicat originalment al 1961.
Fanon, Frantz (2009). Piel negra, máscaras blancas. Editorial Akal. Traducció de Peau noire, masques blancs, publicat originalment al 1952.
Safi, Tania (2022). “Dating White People”. A Jahsan, Elias (Ed.), This Arab is Queer.
Pàgines web
Dirbas, Sahera (2022). “Mediterranean Fever: How one Palestinian film resonated deeply with viewers”. A Middle East Eye.
Djahnine, Habiba (2024). “Collectif Cinéma et mémoire, en Algérie: précieux et inspirant”. A Bretagne Culture Diversité.
Eltahawy, Mona (2024). “Your Arab Friends Are Not OK”. A Feminist Giant.
Fargeon, Michel (1997). “Interview with Youssef Chahine”. A The UNESCO Courier.
Haj, Maha (2024). “Maha Haj interview at Marrakech Film Festival, Mediterranean Fever”. A The Upcoming.
Joseph, Anne. “Film-maker Maha Haj: A director’s dilemma”. A The Jewish Chronicle.
Joukhadar, Zeyn (2021). “Episode 165. Mizna: Queer + Trans Voices”. The Queer Arabs Podcast.
Maqdisi, Ramzi (2014). “M’agradaria escriure un guió d’amor però no puc”. A 3CAT.
Martín, Helena (2021). “Sis pel·lícules per entendre el cinema dels països àrabs”. A Crític.
“Palestina i el Líban, protagonistes de la 18a Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani” (2024). A Mostra de Cinema Àrab i del Mediterrani.
Deixa un comentari