L’acord marc per a la pau entre el Líban I Israel, què pensen al Líban?

‘L’acord marc’ entre el Líban i l’entitat sionista sota els auspicis de Washington
Marie Nassif-Debs
juliol de 2026

El títol d’aquest acord i tot el rerefons que l’avala ja diuen molt sobre la direcció que prendran els esdeveniments per al poble libanès. Donada la importància que té per a l’imperialisme estatunidenc salvaguardar el poder de l’entitat sionista, considerada, des de la seva creació en 1948, com una base avançada en el si del món àrab per a la protecció dels interessos estatunidencs a la regió.

Quant a l’anàlisi del text de l’acord que ha signat el Govern libanès, és important assenyalar el següent:

• En primer lloc, aquest acord estipula que les tropes d’ocupació només es retiraran del territori libanès ocupat després de ‘el desarmament verificat dels grups armats no estatals’. D’altra banda, no s’esmenta la paraula ‘retirada’, sinó que en el text se substitueix per la paraula ‘redesplegament’, la qual cosa no significa el mateix, ni molt menys. 
• En segon lloc, ens trobem amb el problema de les primeres ‘zones pilot’, que es troben precisament en la part del sud del Líban no ocupada pels agressors. Això significa que, gràcies a aquest acord, les tropes d’ocupació controlaran noves àrees que no havien pogut ocupar a causa de la Resistència. 
• En tercer lloc, i sense que es produeixi la retirada de les tropes d’ocupació, el Líban, que prèviament hauria desarmat a la Resistència, i l’entitat sionista (que continua amb la seva labor de destrucció de més de 60 ciutats i pobles malgrat el suposat alto el foc) crearan grups ‘encarregats de redactar l’acord global de pau’. El que, en altres paraules, significa una rendició gairebé total, que inclou la normalització de les relacions diplomàtiques i polítiques amb l’ocupant i, sobretot, el retorn als termes de l’acord ja rescindit del 17 de maig de 1983.
• En quart lloc, i això és el més indignant, el Líban i l’entitat sionista, per a demostrar la seva ‘bona fe’, es comprometen a posar fi a tota acció hostil en els fòrums internacionals. Això equipara a l’agressor i a la víctima, cosa que significa clarament que el Líban ja no tindrà dret a presentar denúncies ni davant l’ONU ni davant el Tribunal Internacional de la Haia, malgrat la destrucció de les seves ciutats i pobles, els continus atemptats contra la seva població, el saqueig dels seus cultius i el robatori d’oliveres centenàries que els soldats de Netanyahu arrenquen i transporten als territoris palestins ocupats. D’aquesta manera, tots els crims sionistes quedaran anul·lats, inclosos els que puguin cometre en el futur.
• Finalment, l’acord marc conclou amb el reconeixement per part del Líban dels ‘beneficis’ que implica la nova relació establerta amb els Estats Units i amb el seu actual president. Un acord, però, que ens han despullat d’una part essencial de les nostres terres i de la nostra preuada aigua, així com dels nostres recursos de gas i, sobretot, de qualsevol possibilitat que més de 350 mil libanesos tornin a les seves terres. Terres que Trump havia declarat voler comprar per a crear ‘una nova zona econòmica’ sota la seva responsabilitat i d’acord amb els sionistes. 

Cal recordar també que el mateix Trump vol fer-se amb el control de tot el Líban recorrent al nou règim sirià perquè l’ajudi a erradicar «totes les amenaces» que puguin obstaculitzar el seu projecte. Per això, la majoria dels libanesos han manifestat el seu rebuig a aquest acord i s’han declarat disposats a lluitar per a alliberar el seu país. Proclamen que la solució resideix en el retorn a les fronteres garantides des de 1920 per la Societat de Nacions i, sobretot, al contingut de l’armistici signat en 1949, després de la primera agressió sionista contra el Líban.

Un acord que cobreix els crims de l’agressor israelià
Marie Nassif-Debs
agost de 2026

L’acord marc que el Líban va signar amb les forces d’ocupació israelianes constitueix per a molts libanesos una completa rendició davant l’enemic. El pretext que justifica la seva signatura, segons el president de la República, és que ens hem vist involucrats en una guerra que ens va ser imposada, que no teníem gens d’interès a fer i que únicament podem detenir, donada la feble situació del país, per la via diplomàtica.

Però, si atenem els termes finalment acordats, podem constatar com l’entitat sionista ha aconseguit obtenir gràcies a ell el que els seus soldats no han pogut aconseguir mitjançant la mort i la destrucció provocades des de les fronteres fins al cor de la capital.

L’entitat israeliana controla avui gairebé tot el sud del Líban. El suport dels Estats Units i dels règims polítics àrabs, la submissió del govern libanès i les divisions internes libaneses l’han fet possible.

Continua sembrant la mort i la destrucció a les ciutats i als pobles. Continua també amb l’anihilament dels cultius, especialment dels camps d’oliveres, secundant-se en la clàusula que especifica que el Líban ha d’abstenir-se de qualsevol queixa davant el Tribunal Internacional de la Haia o de qualsevol altra organització de caràcter internacional.

I, atès que aquest acord marc parla de replegament i no de retirada, els israelians proclamen que es quedaran molt temps més en la nostra terra «fins a acabar amb Hezbollah». A més, la majoria dels punts continguts en aquest acord són en contra del nostre país i del nostre poble. Per això cal enfrontar-ho abans que sigui massa tarda.

Testimoni des del Liban
Tamara Elzin
agost de 2026

L’enemic israelià va admetre haver utilitzat 700 tones d’explosius en la zona adjacent al castell Qalaat al-Shaqif. Les fotos preses des del costat de Deir Mimas revelen la magnitud de l’explosió massiva, i com les roques i els enderrocs es van escampar en una escena que suggereix que l’interior de la terra va ser expulsat cap a la superfície.

L’efecte de l’explosió no es va limitar a aquesta ubicació, sinó que el seu baluern es va escoltar a uns 80 km, en Khalde i a la regió de Kharoub. El Centre Nacional de Geofísica, pertanyent al Consell Nacional de Recerques Científiques, va confirmar que a les 12:02 de la matinada del divendres 31 de juliol de 2026, totes les seves estacions sísmiques van registrar ones causades per l’explosió duta a terme per l’enemic israelià en la zona de Qalaat al-Shaqif. Una explosió que pot comparar-se perfectament amb un tremolor de terra de 3.8 graus en l’escala de Richter.

L’enemic israelià continua amb la seva política de destrucció sistemàtica i que apunta, al mateix temps, als éssers humans, a la terra i a la memòria. Després d’escometre els assassinats, els desplaçaments, les cremes i la destrucció, es concentra també en la senda de reconfigurar la geografia mateixa. La seva intenció és convertir la terra en un instrument de guerra i esgotar la capacitat de resistència de les persones del sud del Líban. Situació que els empeny al descoratjament i la rendició davant l’ús excessiu de la força, el crim i la tirania. El seu objectiu últim és inculcar-los la idea que el desallotjament de les seves terres és possible i factible.

No obstant això, la història ens ha demostrat el limitades que són les demostracions de força enfront de la voluntat dels pobles. I aquestes explosions, per més grans que siguin, poden canviar la fesomia dels llocs, però no són insuficients per a doblegar la voluntat dels qui consideren aquesta terra part de la seva identitat, la seva història i el seu futur.

Un marc buit i una imatge de la victòria de l’enemic
Daoud Ibrahim
agost de 2026

Abans d’abordar la naturalesa de les clàusules de l’acord marc, les seves circumstàncies, la seva injustícia i el fet que no tracta en peus d’igualtat a l’entitat d’ocupació sionista i a l’Estat libanès, hem de detenir-nos en la naturalesa de les negociacions que van portar a aquest acord. Unes negociacions en les quals les autoritats libaneses van cedir i es van sotmetre a Washington rebutjant qualsevol mediació o qualsevol altra via per a aconseguir un alto el foc. 

Això és el que va ocórrer quan el Pakistan va fer saber que l’Iran havia posat com a condició un alto el foc a Líban: les autoritats de Beirut van anunciar el seu rebuig, la qual cosa li va donar a Israel l’oportunitat i el pretext per a llançar una sèrie d’atacs –prop d’un centenar– sobre Beirut, la seva perifèria i diferents regions libaneses. Situació que va causar la mort de centenars de ciutadans libanesos. 

Les autoritats libaneses s’han compromès en negociacions sota els auspicis dels Estats Units d’Amèrica, coneguts des de fa molt temps per la seva parcialitat a favor d’Israel. 

Sabem que és Washington qui protegeix a Israel de qualsevol condemna en el Consell de Seguretat gràcies al seu dret de veto, per tant no pot ser un mediador imparcial. A més, ja va apadrinar l’acord de novembre de 2024 sobre l’alt el foc entre Líban i Israel, i que aquest últim no ha deixat de violar sense que els Estats Units, com a garant i mediador, prengués cap mesura dissuasiva. 

Resulta inutil estendre’s sobre el paper de Washington en les negociacions israelopalestines. Aquestes van donar origen al projecte d’un Estat palestí del qual Israel segueix, avui dia, devorant terres i impedint que aquest Estat pugui veure la llum.

Pot Israel ser imparcial en les seves gestions? El fet que Washington aculli les negociacions ha privat a aquestes del seu primer i més important element: un negociador imparcial i moderat. En segon lloc, les negociacions dutes a terme sota pressió i bombardejos no poden donar al negociador libanès els mitjans per a actuar. Especialment, perquè les autoritats de Beirut, per ignorància o complicitat, han renunciat als seus avantatges en el procés de negociació en dissoldre la branca militar de Hezbollah i decidir prohibir qualsevol acció de resistència mentre el territori segueixi sota ocupació. 

És per això, que és impossible ignorar tots aquests elements i, alhora, deixar de banda la realitat que l’ocupació israeliana és anterior a qualsevol acte de resistència, des dels Set Pobles fins a Kfarchoba i les granges de Chebaa. Així mateix, les massacres comeses per Israel es remunten a l’any 1948 a la ciutat de Houla, on les milícies del Haganah (grup terrorista sionista) van perpetrar una massacre contra civils indefensos, causant prop d’un centenar de víctimes (entre elles nens i ancians).

Tanmateix, després de tot això, l’acord marc impedeix a les autoritats libaneses portar a Israel davant la justícia per les massacres i les violacions de totes les lleis internacionals que ha comès i continua cometent. A més, no esmenta en absolut una data per a la retirada israeliana dels territoris ocupats, sinó que parla únicament d’un repleglament una vegada que Israel hagi verificat i assegurat la realitat d’aquests territoris. 

Per una altra banda, l’acord no ha impedit que l’Estat sionista continuï amb la demolició, la voladura i l’enderrocament d’edificis i la destrucció de carreteres, llocs arqueològics i punts geogràfics. I tot això, sense comptar amb la contaminació de terres agrícoles i el robatori d’arbres centenaris. Recordem a més que aquestes circumstanciés s’estan donant a banda de l’annex de seguretat adjunt a l’acord i que depèn totalment de l’administració israeliana i les seves decisions.

Testimoni des del Liban
Michel

Israel, amb l’ajuda dels Estats Units i d’Europa, continua bombardejant el Líban i matant als libanesos.

Des del suposat alto el foc més de tres mil agressions, no sols en la franja fronterera anomenada com a Gaza «zona groga», sinó també en Nabatieh i a la regió de Tir i Sidon.

Per tant, Israel no respecta res i les seves tropes continuen amb la destrucció. Així, els libanesos no podran tornar a les seves ciutats i pobles, la qual cosa permet apoderar-se de la part del Líban al sud del riu Litani.

Per això, l’acord signat amb el govern libanès conté una clàusula que diu que el Líban ha de cessar tota acció hostil contra Israel. Ens maten i hem de callar. És el súmmum.