Malgrat els acords climàtics adoptats, hi ha cert consens científic en què, sense un canvi dràstic en les polítiques climàtiques, no complirem l’Acord de París de limitar escalfament a un límit entre 1,5 i 2 °C. Ara com ara, avancem cap a un escalfament d’entre 3 i 4 °C en aquest segle, la qual cosa produirà la destrucció de gran nombre d’hàbitats i els corresponents desplaçaments de població. Actualment, uns 20 milions de persones són desplaçades cada any per desastres mediambientals sobtats (tempestes, inundacions…), al que cal afegir els desplaçats silenciosos, els que van deixant les zones rurals perquè mor el seu hàbitat per les sequeres i la desertificació. Sabem que, cada any, uns 60 milions de persones deixen les zones rurals per a anar-se a les urbanes. Però aquestes ciutats que ara reben molta població començaran a expulsar-la quan la vida resulti més difícil per impactes com la calor, l’escassetat d’aigua potable i, sobretot, la pujada del nivell de la mar. Dues terceres parts de les ciutats de més de 5 milions d’habitants estan situades en zones costaneres de baixa elevació. Per analitzar aquest repte de la humanitat hem convidat a Miguel Pajares, llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social, membre del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social de la Universitat de Barcelona i president de la Comissió Catalana d´Ajuda al Refugiat. Autor de “Refugiats climàtics. Un gran repte del segle XXI” (Raig Verd, 2020).